Possiblement un dels escàndols més grans del nostre temps és com intenten els responsables polítics amagar-nos la realitat dels comptes del estats. Ho poden fer bàsicament per dues raons: perquè no en saben més o perquè no volen dir la veritat. Era evident que el Zapatero no dominava la realitat econòmica. Molt probablement no va saber el què li passava. Però el govern del PP té molts experts economistes, i vull creure que no volen explicar-nos la realitat per evitar el col·lapse mental i financer de l’Estat. Ei, que no cal! Que sabem llegir i escriure! els polítics s’equivoquen tant, quan prenen a la gent per imbècils…
Per això, fixeu-vos-hi bé, han presentat els pressupostos evitant al màxim dir les xifres crues. És a dir que en comptes de parlar d’un dèficit de caixa (pagaments menys ingressos) del 2011 de prop de 90.000 Milions d’euros, ens parlaven d’un objectiu del 5,3% ( del …PIB??, qui sap el què és el PIB…), que enlloc de parlar d’un deute acumulat de 800.000 milions d’euros al 2011 ens oferien el titular de la recaptació extra per amnistia fiscal de 2.500, que enlloc de parlar d’unes necessitats de refinanciació del deute de l’Estat de 300.000 milions d’euros al 2012, ens parlen de mantenir salaris de funcionaris, i pensions, i despesa social…
… però si fem una translació de les dades i en parlem a escala més humana (escala 1:10.000.000) i en termes d’economia domèstica, ho entendrem millor. Si l’estat espanyol fos una família, estaria ingressant 1700 euros al mes i gastant-ne 2.500. Al cap de l’any generaria un deute de 9.600 euros, que hauria de finançar!. El drama és que des del 2008 va patir una caiguda d’ingressos de 2.400 a 1.700 i només en 5 anys ha acumulat un deute de 40.000 euros, que sumats als 40.000 que ja devia, fan que en aquest moment en degui ja 80.000! I tot pinta que no ingressarem més dels 1700 al mes i en seguirem gastant 2.500!!!.
De fet, si el banquer (el Banc Central Europeu) analitza bé al nostre amic espanyol resulta que a més dels 80.000 euros, n’ha avalat prop de 70.000 més en altres aventures… i que si li afegim els diners que deu a altres bancs (és a dir el deute privat dels bancs espanyols, per entendre’ns) la xifra s’eleva a prop de …300.000 euros!
El problema afegit és que aquest deute té uns venciments molt curts. Queda clar que quan el nostre amic espanyol s’acosta a renegociar el crèdit, ja que per aquest any 2012 ha de retornar 30.000 euros només del deute propi (és a dir, dels 80.000 euros), el banquer comença a tremolar… Li presenta un pressupost on li diu: “Tranquil, que aquest any, enlloc dels 9.600 euros de dèficit que he generat durant els darrers 5 anys, només en generaré 5.000…”. Es a dir, li demana que li torni a deixar 30.000 euros a canvi de… només generar un dèficit de 5.000!
Resumint, que si l’estat espanyol fos una família, des de fa cinc anys estaria ingressant aproximadament 20.400 euros i gastant-ne 30.000 ( es a dir perdent 9.600 euros l’any), en deuríem 80.000 (com Estat, però el conjunt de bancs i institucions del país en deuen 300.000) i n’hauriem de retornar per l’any vinent 30.000!! I si no podem què? Que què?…
Retornant als comptes de l’Estat, només deixeu-me avançar does conclusions:
– El problema s’origina amb la caiguda sostinguda durant els darrers quatre anys. La restricció de la despesa a curt termini és inassumible. El deute seguirà augmentant. Cal finançar el deute, i donar temps a refer l’economia. Cal que l’autoritat monetària vigent (el Banc Central Europeu) mantingui el crèdit (o faci com a Grècia i obligui als bancs a fer “quitas”, es a dir a perdonar-lo!!!!). Paciència banquers, que això va per llarg. Europa ha de fer anar la maquineta, injectar tot el diner que calgui, i devaluar la moneda. Així s’ha fet sempre !
-El grau de compliment del pressupost i el mateix pressupost tenen poca importància. No es poden ni retallar prestacions, ni sous, ni serveis socials bàsics. Només es pot considerar realista un ajust del pressupost a llarg termini (per exemple congelar la despesa). La Generalitat tot i fent un esforç de contenció “bestial” només ha aconseguit reduir la despesa d’un 0,5%. Paciència polítics, que això va per llarg. L’Estat espanyol ha d’emprendre una política de contenció de despesa sense caure en l’absurd de voler escanyar al ciutadà.
Si Europa no fa de Banc Central (injectant diners i empobrint Europa) l’Estat espanyol haurà d’abandonar Europa… I tornar a la pesseta, injectant els diners que calguin i empobrint el país. Paciència ciutadans, que això no ha fet més que començar. Ja us ho deia, formiguetes, al 2009…s’acosta l’era glacial! L’autèntic canvi climàtic no ve pel rescalfament de la terra, sinó pel rescalfament de l’economia!
P.S.: i en un proper article, parlaré dels banquers i de les grans companyies energètiques, veritables culpables d’aquest rescalfament econòmic, juntament amb la nostra fe cega en lligar els gossos amb fuets…
