Vull comentar la necessitat de protegir els menors però també els adults davant la televisió. La televisió sembla que guiada pels índexs d’audiència i la competència entre canals ha descuidat l’exigència moral i jurídica de protegir els menors però també un cert nivell de qualitat, tot instal.lant-se en la mediocritat, la provocació i la baixesa moral. Per a mi, el cas és encara més greu quan no es veu cap diferència de tractament entre la televisió pública i la privada.
La televisió és el gran fenomen de masses del nostre temps, convertit sovint en una màquina que ens proporciona a tot hora informacions, continguts, imatges que no sabem quines seran. En ocasions, la televisió pot convertir-se en una mena de rellotge biològic que marca les pautes de conducta, els horaris, les activitats de les persones i de les famílies senceres. Es obvi que no es pot tenir tot el dia la televisió engegada, com fan algunes persones, a no ser que arribi un moment que ni l’escoltin ni la mirin, com si fos un soroll de fons, la qual cosa sembla força estúpid.
Els informatius ens ofereixen imatges cruels i violentes, massa sovint desproporcionades, per tal d’assolir protagonisme o impactar visualment amb la informació que es pretén comunicar. Les pel·lícules americanes massa sovint descriuen unes situacions extremes, cruels, on el desamor i l’odi, la violència, les passions desenfrenades i altres valors que no considero gaire positius son els que dominen. Molta violència i poca comèdia…I els anuncis, com en un despropòsit generalitzat, a tot hora, sense límit, s’incrusten en les consciències en uns intermitjos interminables… de tot tipus de productes o en ocasions autoreferencials del mateix canal.
Es valors que es transmeten sóc normalment poc positius, i la interrupció compulsiva que produeixen els anuncis, als quals sembla que ja ens hem acostumat, ens trenquen el seguiment lògic d’un argument, d’una narració. Perquè no podem viure amb una continuitat lògica, i sense interrupcions?
Tornem als menors. El ple desenvolupament de la personalitat requereix una tutela dels seus drets, l’aplicació de límits i controls (autocontrols deontològics seria el millor), perquè no tot s’hi val: ni tant sols hi ha a Espanya un consell de l’audiovisual, com si que hi ha a Catalunya…
Sempre ens quedarà un bon llibre, com ja ens va recordar en Grouxo Marx.
