La tràgica figura del president Pujol declarant una i altre vegada sobre les parts obscures de una vida declaradament pública ens fa tornar, un cop més, a reflexionar sobre la inevitable necessitat de limitar els mandats dels nostres càrrecs electes. Si Pujol s’hagués vist obligat a plegar per tenir els mandats limitats l’any 1988, ens hagués deixat el millor del seu legat intacte: TV3, la immersió a les escoles i un país en plena renaixença.
Hobbes, Maquiavel, i Tucídides, ens les seves obres que intenten fer-nos veure quines són les males pràctiques en política a partir de la seva experiència vital i dels seus coneixements històrics, ja ens deixen clar que el millor per evitar la cobdícia dels governants i dels seus entorns, és limitar els mandats. De ben segur trobarem exemples que poden permetre argumentar el contrari, però sens dubte molts més són els casos que validen la idea que la perpetuació dels governants en el poder és dolenta pels pobles. Els americans ens ho han deixat clar en el cas de les eleccions a president i, per ara, els ha donat prou bons resultats.
Perpetuar-se en el poder dóna peu a confondre el país, el partit o la associació amb els afers privats, quan l’àmbit públic ha de mantenir-se com una qüestió de tots. 40 anys de Franco, 35 de Duran, 23 de Pujol són massa anys com per evitar que personalitats fortes considerin el país i el partit com a propis i, per tant, no es creguin obligats a donar explicacions sobre què han fet i actuïn o permetin actuar als seus entorns amb total impunitat, com si el que és de tots fos només d’ells.
Que no hi hagi excuses en la construcció del nostre futur com a nació. Prenguem nota de com estem dilapidant el patrimoni de la figura del primer president de la Generalitat de la postfranquista. Fem que en la construcció del nou país, els càrrecs electes ho siguin per un període limitat a dos mandats. Si en Pujol no ha superat la prova, millor que nosaltres no ho intentem.
