Divendres, 18
Proust, pensant i escrivint sobre el geni: …De la mateixa manera, aquells que produeixen obres genials no són pas els qui viuen en l’ambient més delicat, els qui tenen la conversa més brillant, o la cultura més extensa, sinó aquells que, tot cessant bruscament de viure per ells mateixos, tenen el poder de fer que la seva personalitat es torni semblant a un mirall, de tal manera que la seva vida, per mediocre que pugui ser socialment i fins i tot, en un cert sentit, intel·lectualment parlant, s’hi reflecteixi, ja que el geni consisteix en el poder reflector, i no en la qualitat intrínseca de l’espectacle reflectit.
(A l’Ombra de les Noies en Flor, I, pàgina 158, El Cercle de Viena, 2012, versió magnífica de Josep M. Pinto)
Dissabte, 19
Repasso el Frontispici de 60 anys d’anar pel Món. Comencen, aquesta tarda, a L’Ametlla del Vallès, els actes de l’any Xammar (1888-1973). No podré ser-hi. Quaranta anys de la seva mort. El gener passat en féu 125 del naixement. Aquest Frontispici que dic ocupa els 12 primers anys de la seva vida. Fins al 1900. Aquest no és el segle de les Llums, és el segle dels llumins, diu. Aquella escola on anà i allò que el seu professor, senyor Mas, ensenyava a l’aula. La poesia ho redimeix tot. Gramàtica i Geografia. Sintaxi, anàlisi gramatical i redacció. El senyor Mas pregunatva poc, però explicava molt. I la seva Història d’Espanya era, en realitat, la Història de Catalunya i, més particularment, la Història de la Gran Catalunya, la de Jaume I, i la de Pere II, el Gran. I aquella obligació ineludible de presentar l’endemà una descripció de l’eclipsi de sol de la manera que cadascú l’hagués vist i observat. Sí, observació i descripció. Mai no li havien mancat les ganes d’aprendre, però mai tampoc no li havien sobrat les ganes d’estudiar. El mirall sorneguer, compromès i bon vivant de Xammar, políglota, i la seva afició a la lectura i a córrer món com qualsevol dels herois de Jules Verne amb els quals tantes hores havia passat. I tots els records de ja més avançada la vida, com el d’aquell senyor Miquel Riera que deia que no era catalanista perquè, si sortíssim de Catalunya, veuríem que el món és molt gran i que en conseqüència no seríem catalanistes. I Xammar, sense necessitat d’haver posat mai els peus a Valladolid, per exemple, li contestà que efectivament el món és molt gran, potser massa i tot, i potser massa ple de gent, però que el catalanisme, l’orgull de tenir una pàtria petita, continuava en ell més viu i més potent com era feia ja 70 anys. I és que som al ball, encara, el mateix ball d’aleshores, i cal ballar, és clar. Evidentment, a nosaltres, ni a l’escola ni a l’institut ni a la Universitat mai no ens n’havien dit res, d’aquest testimoni i d’aquest exemple que és Eugeni Xammar, la seva vida i la seva obra. Em sap molt de greu, ja dic, no poder ser a L’Ametlla, avui.
Diumenge, 20
El tuteig generalitzat és groller. Fals igualitarisme. Creure, segurament, que tots tenim els mateixos drets, però no les mateixes obligacions. El tuteig generalitzat és un extremisme. Un costum que en el seu moment imposaren feixistes, falangistes i comunistes. Camarades i companys. El tuteig generalitzat suposa en el fons creure que s’ha progressat, fals progrés de la manca de respecte i d’educació. I la veritat és que el pas dels uns i dels altres per la governació d’Espanya, o fins i tot en certes etapes del mateix govern de Catalunya, ha estat d’una total inanitat. El tuteig obligat és grotesc. No es tracta pas de ser més o menys obert o tancat pel que fa a les relacions socials. Jo necessito haver tingut un cert grau de coneixement o d’intimitat amb una persona per tractar-la de tu. I davant d’aquest tuteig imposat i obligat, decideixo tractar tothom de vostè o de vós -que és més genuïnament català-, fins i tot els alumnes, si més no en públic, a les aules. A més a més, ara vas al metge i quan et toca el torn et criden pel nom propi, Martí, o Maria, o Joan, ja pots passar, diuen, com si no tinguéssim cognoms, que és el més important que tenim. Això passa igualment en l’actual sistema educatiu. Aquest sistema tan carrincló i ploramiques i ecosocialista. Els noms de pila són triats, ens hauríem pogut dir de qualsevol altra manera, tenir un nom ben diferent del que tenim, caprici de pares o padrins. Amb els cognoms, en canvi, hi naixem. Som el cognom que tenim, el cognom és la marca de la família on hem nascut, amb tot el que això suposa d’història i de tradició, per bé o per mal. De manera que, tret dels íntims i dels més propers, com a mínim en el meu cas, a tothom de vostè, o de vós, i pel cognom.
Dimecres, 23
Educar vol temps i paciència. Quan es tenen fills, perquè s’han volgut tenir, el primer deure és alimentar-los (i ja estem d’acord a ajudar aquells que per raons diverses veritablement ho necessitin i sempre que sigui veritablement, és clar) i el segon, educar-los. Educar és difícil perquè d’alguna manera significa domar instints, civilitzar, preparar per a la vida en societat, reprimir en definitiva. Educar vol dir, també, saber dir que no, educar vol dir marcar límits, deixar ben clar que fins aquí, sí, però que, si passes d’aquí, el que facis tindrà conseqüències. Educar vol dir ser-hi, ser-hi quan cada tarda els fills tornen a casa, i fer els deures amb ells i seguir la seva evolució i no anar tant al gimnàs o on sigui que ens vindria de gust anar. Ells són la primera cosa, són la nostra continuació. I tant és que sigui dissabte o diumenge. Egoisme dels adults capriciosos. Darrere un mal estudiant sol haver-hi sempre algun noi o alguna noia que demana més atenció, que a casa estiguem més per ell. I no serveixen de res l’excés de regals exculpatoris de la nostra mala consciència d’adults. N’hem parlat ja massa de la mala educació, de la instructiva i de la que afecta les formes de la més bàsica urbanitat. N’estem tips també de pares que perden els nervis, i reconec que jo he estat el primer de perdre’ls massa vegades i ara me’n penedeixo. No podem perdre els nervis. Educar és una qüestió de temps, de paciència i d’amor. Tenir fills comporta responsabilitats. Tenir fills significa oblidar-te de tu mateix. I si no vols acceptar-ho, si el que vols és traslladar la teva responsabilitat a les escoles i als instituts, la resposta és molt fàcil: no hauries hagut de tenir-ne. Però si ja en tens, pensa sempre que els teus fills són teus i de ningú més. I no pateixis: a les escoles ja els ensenyaran de lletres i de números, que aquesta sí que és la feina que els pertoca.
