El lèxic de la positivitat ha conquistat totes les esferes. Se’ns exhorta a perseguir els nostres somnis, a fer dels entrebancs un trampolí cap al triomf. ¡Hem d’entrenar la nostra capacitat de resiliència! ¡Hem de creure en allò que volem! Millorarà les nostres relacions, ens farà més feliços i més rendibles a la feina. Podem consultar extensos manuals on es desgranen els beneficis de ser positiu, podem fer números del profit que traurem de cada somriure. Els fòrums d’Internet ens confirmen que vivim en un món on el 80% dels pensaments són negatius. Amb la mateixa exactitud Rath i Clifton ens informen, a ‘Cómo potenciar tus emociones positivas’, que les actituds negatives augmenten el risc d’infart en un 33%.
L’esquema cultural de la positivitat no és una banalitat pròpia de llibres d’autoajuda i gurus alelats, com es podria pensar. El Diagnostical Statisical Manual —la principal obra de psicologia que s’utilitza per diagnosticar malalties mentals— reconeix el «negativisme» com un trastorn (codi 313.81). És cert que el DSM és un dels grans bastions de la psicologia contemporània i de la indústria farmacèutica, ja que també reconeix com a trastorns psíquics la «desobediència a l’autoritat», la «vergonya potencial» i el comportament «actiu i teatral», per posar només alguns exemples. Sota l’ubiqua estratègia de postular un ideal de salut maximalista, però sense oferir-ne una definició acurada, el benestar es converteix en un ens difús que, a contrario, genera una incessant patologització de les conductes i personalitats. La salut es converteix en un atribut intrínsec dels éssers humans que inclou la tendència a l’autorrealització com una motivació incorporada i present en tota forma de vida. I és simptomàtic que en aquest context de reclassificació dels comportaments la positivitat passi a formar part de l’estat natural de l’ésser humà.
Byung-Chul Han, a ‘La sociedad del cansancio’ (Herder, 2012) fa de la positivitat l’eix de l’estudi de la nostra cultura. Considera que la malaltia emblemàtica del nostre temps és la neuronal: la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció (TDA), la hiperactivitat, el síndrome de desgast ocupacional (SDO), el trastorn límit de la personalitat, etcètera, etcètera. La seva hipòtesi és que aquesta problemàtica és el resultat d’un excés de positivitat. I aquí «positivitat» s’ha d’entendre en dos sentits diferents —encara que, a la pràctica, facin referència a un mateix fenomen—.
D’una banda, la positivitat —en un sentit filosòfic— fa referència a la superació del paradigma immunològic, això és, al fet que els trastorns que ara enumeràvem no serien resultat d’una infecció viral, de la violència provocada per allò altre, diferent o aliè, contra el qual el nostre cos —i la nostra societat— s’ha de defensar. Han marca com a punt d’inflexió la caiguda del mur de Berlin i, en conseqüència, apunta al tardocapitalisme i la globalització com a principals agents d’aquesta transformació social: viuríem en l’imperi d’allò idèntic, d’allò positiu. La metàfora ja no és la del virus —un element que es troba dins el nostre sistema i el destrueix des de dins: el terrorisme— sinó la de l’obesitat: «tant la depressió com el TDA o el SDO indiquen un excés de positivitat. Aquest últim significa el col·lapse del jo, que es fon per un sobreescalfament que té origen en la sobreabundància d’allò idèntic. L’hiper de la hiperactivitat no és cap categoria immunològica. Representa senzillament una massificació de la positivitat».
D’altra banda, el segon sentit de positivitat és més quotidià i té a veure amb la institució del rendiment com a ideal regulatiu de les nostres vides. Ja no vivim en una societat disciplinària com la que descrivia Foucault: les fàbriques, escoles i hospitals han estat substituïts —s’entén que com a institució paradigmàtica—per gimnasos, torres d’oficines, centres comercials i laboratoris genètics. La conversió dels subjectes en emprenedors de si mateixos, que han de gestionar els seus recursos per ser més eficients en totes les esferes de la vida, ha portat a entronitzar la positivitat, atès que aquesta «és molt més eficient que la negativitat del deure». En últim terme, es tracta d’una aplicació terapèutica de les aportacions de l’experiment Hawthorne d’Elton Mayo: el pensament positiu augmenta el rendiment del treballador.
És per això que Han pot acabar afirmar que: «el lament de l’individu depressiu, “Res és possible”, només pot manifestar-se dins d’una societat que creu que “Res és impossible”». Al meu parer, el problema de la interpretació de Han és que, al entendre la positivitat com una força gairebé metafísica que travessa la nostra societat —i és que no en va utilitza l’aparell conceptual heideggerià— acaba proposant un diagnòstic massa extremat. El positivisme no només porta a l’individu extenuat i cansat de si mateix: aquest mandat típicament autoajudesc també porta a cert empowerment dels subjectes, per dir-ho amb una paraulota de moda. És a dir: encara que fos sota l’estratègia placebo, la ideologia del «impossible is nothing» pot fer millorar les vides d’algunes persones, sense que necessàriament pensem que aquestes es troben en un estat de falsa consciència.
Seria preferible un estudi que anés més enllà del lament filosòfic o, millor, que conjugués aquesta aproximació amb una perspectiva sociològica que, deixant de banda els moralismes, ja siguin conservadors o esquerranosos, permetés acostar-se a la ideologia de la positivitat —i a la cultura de l’autoajuda en general— com una de les eines principals a partir dels quals els individus es construeixen a si mateixos, amb tot el que això tingui de bo i de dolent.
