Amics, amigues,
Enmig de tantes desgràcies, catàstrofes i malvestats el cap se’t posa a pressió, et dona voltes i les cabòries resultants t’amenacen de fer-te perdre l’equilibri, mental i físic. Hom tracta de cercar el camí que et recondueixi cap a la serenor i, almenys jo, n’acostumo a trobar tres: la natura, els llibres i l’escriptura. La família n’és un altre, però és quelcom molt diferent, és el millor i la tens sense cercar-la. A la meva edat, els nets són allò que et trobes a la recta final. Sí, ja ho sé, de vegades t’atabalen, però quan fa dies que no els veus els trobes a faltar. Fa uns anys, quan en tenia nou (de nets), vaig escriure un llibre titulat Soc avi. Em va ajudar molt a estructurar vivències que tenia molt barrejades o ocultes. Ara que en tinc més de quinze (xisssst!), potser també em convindria estructurar la ment, no tan sols sobre les experiències amb els nets, sinó sobre moltes coses que m’afeixuguen. Però tinc treballs a mig fer i un, de gros, a mig començar. I, per això em veig obligat a començar la meva estructuració.
Dijous passat, que vaig haver de baixar a Barcelona, per escampar la boira, me’n vaig anar a donar un volt per la Setmana del Llibre en Català. Pensava que ja no reconeixeria la flaire dels llibres en una fira. Feia temps que no anava a cap. Al bell mig d’unes parades molt ben muntades i plenes de llibres m’hi trobava com el peix a l’aigua. Hi ha coses que no es perden i no voldria perdre-les, com l’atracció del llibre, fins i tot físicament, remenar-los, fullejar-los, olorar-los, sentir la temptació de quedar-te’ls gairebé tots. Vaig captenir-me i només me’n vaig comprar un que no us diré quin és perquè tots els editors són amics meus i no en voldria perdre cap. Reflexionant una mica vaig arribar a la conclusió que només me’n podia quedar un perquè a casa en tinc una pila que fan cua per ser llegits i una cosa és ser un lletraferit i l’altra un addicte. Cap addicció no és bona, perquè suposa ultrapassar el que ara se’n diuen línies vermelles.
Com sovint em sol passar –no sé si us passa a vosaltres– quan em compro un llibre, un, arribo a casa i el començo devorar, deixant de banda altres que tinc començats. Aquesta vegada en tenia dos de començats i, sortosament, un se l’ha agafat la meva dona i jo m’he quedat més tranquil deixant-ne només un d’abandonat, ajornat, perquè acostumo a acabar-los tots excepte, i excepcionalment, algun que em resulta il·legible; és qüestió de gustos perquè “no hi ha cap llibre tan dolent que res de bo no tingui”. Un que em pensava que seria una mica dur, però que me l’havia triat jo, és una biografia d’Anton Txéhov per Natalia Ginzburg (Àtic dels llibres, 2018).
És clar, un llibre escrit per la Natalia Ginzburg és difícil començar-lo sense acabar-lo, i amb delit. El subtítol, “Vida a través de les lletres”, ja promet quelcom més que una biografia qualsevol, encara que sigui la de Txéhov. És una biografia molt lletrada. A veure si em sé explicar. A través de la vida d’aquest autor rus, Natalia (és més fàcil d’escriure que el cognom Ginzburg; de la mateixa manera que és més fàcil escriure Anton que no pas Txéhov) passa revista a la seva immensa obra, explicant el moment anímic en què va escriure cada una d’elles, no totes, naturalment; on les va escriure, quines van ser les motivacions, l’essència de l’obra. Si es tractava d’una obra de teatre, els detalls de la seva estrena, els seus fracassos i els seus èxits. Si es tractava d’un conte, quedava recollit en el seu entorn geogràfic, paisatgístic, familiar o social. Amb poques paraules, Natalia et fa com si veiessis l’obra al teatre o com si llegissis el conte complet. Tot això endemés d’anar seguint la complicada i precipitada vida d’Anton. Una vida incommensurable, des de la família, l’amistat, la seva professió de metge, el seu anar i venir no tan sols per Rússia sinó per Europa. Ell no vol entrar en política, malgrat que pateix la censura, però Natalia li fa regalimar l’amor del seu cor, la seva inquietud pels més desvalguts, de vegades la seva duresa, la duresa del seu entorn, la vida a la Rússia de mitjan i finals del segle XIX.
Se me n’ha anat la mà parlant de l’Anton i la Natàlia. Amb tot això, però, només pretenia donar voltes a l’entorn del valor del llibre i de la lectura. Qui digui que s’avorreix és perquè vol. Si no goses agafar un llibre, intenta-ho una i altra vegada, però comença. Si no t’agrada, cerca’n un altre, segur que al final trobaràs el que t’agrada i repetiràs perquè t’hauràs adonat que amb el llibre podràs anar a on vulguis, podràs saber el que vulguis; sí, el llibre no té línies vermelles, podràs arribar fins on vulguis. No tan sols deixaràs d’avorrir-te, sinó que gaudiràs d’allò que tu vulguis. Hi ha llibres per a tots i cadascú de nosaltres.
M’haig de disculpar perquè sembla que m’adreci a vosaltres com si fóssiu persones per convèncer de les virtuts del llibre i la lectura, quan sé que entre vosaltres no tan sols hi ha grans lectors sinó també grans escriptors. M’he adonat, però, que parlant amb bons lectors i bons escriptors ens animem mútuament i mai ens cansem de parlar de llibres, d’autors. Per aquest motiu em quedo una mica més tranquil i m’heu permès de passar una bona estona escrivint sobre aquest tema.
La setmana vinent començarà al Passeig de Gràcia de Barcelona la Fira del Llibre antic i d’ocasió. No us la perdeu. Sempre hi he trobat llibres interessants. Mirar, remenar, endur-se’n algun(s), llegir, viure!
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
