N’hi ha per sucar-hi pa! El passat dia 19, l’excel·lentíssim (és un dir) president en funcions del govern espanyol, parlant de les dificultats per formar nou govern a Madrid, es va queixar que: “ses del sectarisme, la negació a parlar, a dialogar i a intentar arribar a algun tipus d’acords, no es construeix absolutament res”. I tant! I en el seu castell sectari ni es deu adonar que és exactament el què ha fet ell amb Catalunya.
És clar que ell diria que són coses completament diferents. És allò d’en Campoamor, “todo es según el color del cristal con que se mira”. El “no” de Rajoy a qualsevol cessió de poder a Catalunya, per ell, que està en posessió de la única veritat de la Sagrada Constitució, les taules de la llei espanyoles, excloents i inflexibles, no és sectarista, és clar. Els sectaris sempre són els altres, els catalans, els bascos, i ara el PSOE.
Tal faràs, tal trobaràs, diem a casa nostra. I ara don Mariano s’ho està trobant. Ell i els seus han estat la fàbrica d’independentistes més eficient i productiva que hom pugui imaginar. Els únics que no s’ho imaginaven semblen ser ells. Els grecs clàssics tenien una altra dita: “els déus enceguen a aquells a qui volen perdre”. Però també aquesta frase, que nosaltres podem aplicar als partits representants del més ranci nacionalisme espanyol, ens la deuen aplicar ells a nosaltres.
Les primeres manifestacions del nostre nou President Carles Puigdemont han deixat clares les intencions catalanes de parlar amb Madrid, de negociar-hi i d’intentar arribar a un acord. I només en el cas (el més probable) que Madrid es negui a tota mena de diàleg, recórrer a la proclamació unilateral de la independència. Però com que ni Rajoy, ni Sánchez, ni Rivera (!) no són sectaris perquè això només ho som nosaltres (per exemple, vostè amic lector, i jo), com que no hi ha altre Déu que la Sagrada Constitució espanyola, i el seu únic profeta és el cap de govern espanyol (sigui del color que sigui) ells, nets de tot pecat, ens poden proposar potser de cedir-nos “graciosament” algunes engrunes de la seva taula, una mica de xavalla amb la mà dreta, que l’esquerra sempre ens pugui tornar a treure. I després tornar a riure’s de què els catalans siguem tan crèduls de refiar-se de la paraula de cap d’ells.
El que passa, però, i això és el que no es poden acabar de creure és que nosaltres ja hem passat full i (escaldats de sobres) ens refiem ja menys de la paraula d’un polític espanyol que de les estadístiques falsejades dels governs dictatorials d’arreu del món. A Madrid, però, i com deia Francesc Homs a El Punt Avui fa pocs dies, la majoria dels polítics encara segueixen creient que aquesta rauxa dels catalans “és passatgera”, i s’indignen quan se’ls diu ben clar que van molt errats de comptes.
Haver d’empassar-se la pròpia medicina sense ni una engruna de sucre que ho alleugi, és amarg, oi, Sr. Rajoy? Però ara no es queixi: s’ho ha guanyat a pols. I a més, què vol que li digui? Ja s’ho faran vostès. I com més es resisteixin a deixar marxar Catalunya, més difícil tindran de fer pujar el seu país. Que vostès han impedit que també pugui ser el meu.
