Ja fa anys que Catalunya està immersa en un procés que aspira a tot i que, amb un suport popular indefugible, crida i reclama una llibertat total per decidir què vol ser. Aquest suport popular es tradueix en una transversalitat sense precedents, que rema a favor nostra per la diversitat però que pot girar el corrent, si prenem totes les coses que ens han separat fins ara, que són moltes. Vull llençar alguna idea que trobo fonamental sobre el procés; avanço que parlaré a través d’alguna generalització i demano al lector que entengui que l’uso per facilitar la narració i intenti defugir els estereotips que no defenso.
“Espanya ens roba” és un eslògan important per entendre l’inici del procés i de fet, remet a uns fets inqüestionables de dèficit fiscal. Gràcies a ell es va poder emfatitzar en el fet que Catalunya no està essent ben tractada per part del govern espanyol i denunciar-ho és de justícia. Tot i això, sembla que pot portar cap a un direcció que trobo molt errònia i que no escolto desmentir prou a alguns dels nostres líders polítics, la de la independència com a finalitat. No senyors, l’objectiu no pot ser la independència, l’objectiu ha de ser utilitzar la plena autonomia per començar a construir un estat socialment just a través d’un estat del benestar sòlid. Així doncs, la constitució de Catalunya com a estat propi no és l’objectiu, sinó el mitjà, i els nostres líders han d’insistir més en aquesta afirmació.
Catalunya segueix essent un país amb una estructura política podrida per la corrupció, un sistema electoral indignament desproporcional, un atur elevadíssim, una gran injustícia social i un estat del benestar estèril. Posant-ho en dades, segons el mateix IDESCAT, a Catalunya un 23.5% dels catalans viuen sota risc de pobresa i exclusió social, la desigualtat de la renda ha crescut 1,4 punts des del 2006 i hi ha hagut un gran descens del nombre de persones per metge a Catalunya des del 2002 (quan era de 218 pers/metge) al 2015 (que és de 188 pers/metge). L’any 2016 un 74,2% dels catalans consideraven que a Catalunya hi ha molta o bastanta corrupció. Així doncs, tenim moltes coses a canviar i, per fer-ho, probablement calgui més que uns milers de milions que Espanya ens roba: cal voluntat de canviar-les.
Catalunya necessita, en primer lloc, ser un estat per poder aspirar a lluitar per aquest objectiu i per reivindicar una cultura que és tan rica com callada per l’estat espanyol, en un intent de nacionalitzar una cultura feta i dreta. Així doncs, si una part del procés baixa del vaixell una vegada siguem independents, la força que puguem perdre degut a aquest fet, explicarà la història d’un fracà: la història de com Catalunya va arribar a l’autonomia plena però va seguir igual de podrida que quan era part de l’estat espanyol.
