–Em deixes que ho expliqui en un article? –Vaig preguntar-li –Oi, tant! Em farà gràcia llegir-ho –Va respondre’m divertida.
Li diré el nom de Maria, té setanta i bastants anys i gaudeix de la sexualitat com mai havia pensat que gaudiria!
Quan la vaig conèixer, ella pensava que patia una malaltia –Una malaltia, que et fa passar-ho bé? –Li vaig preguntar.
La Maria és una iaia molt normal que fa les coses que fan les iaies. Té cura de les netes, canta a la coral del Centre Cívic, té reuma que de vegades molesta i surt amb les amigues els diumenges a la tarda. Va vestida de iaia moderna perquè, segons ella, és el que s’espera de les senyores d’aquesta edat, “Trobar el punt òptim, has d’anar moderna, però vigilant no passar-se” m’explica, perquè, segons com va vestida, haurà d’escoltar allò de: “aquesta es pensa que té vint anys!” i és que a la societat no li agrada que els iaios i les iaies no exerceixin de iaios o iaies, és a dir, han de ser moderns, però han d’estar al seu lloc.
Però un dia la Maria va conèixer a qui anomenaré Josep, també és un iaio normal, tan normal que la filla l’ha de renyar perquè es descuida de prendre les pastilles de la tensió o del colesterol o les que sigui, perquè la filla del Josep també és una filla com s’ha de ser amb un pare que fa cinc anys que s’ha quedat vidu. Al Josep voldria fer més el que li dona la gana, però vol estar bé amb la família que és el que més s’estima, per tant, fa el rol que li toca.
El Josep i la Maria compartien un grup de whatsapp, un grup d’aquells que envien missatges de bon dia i bona nit i es feliciten aniversaris. La Maria enviava el Bona nit al grup i el Josep feia un comentari i la Maria li tornava un altre, però per no sobrecarregar el grup, van començar a enviar-se els missatges en privat i, de mica en mica, van venir les confessions i de mica en mica les intimitats, i com aquell qui no vol la cosa el cervell es va omplir de dopamina i va aparèixer un desig que la Maria no sabia interpretar, perquè no podia explicar-ho a ningú. Que dirien els fills?
La Maria no vol canviar la seva manera de viure, li agrada cuidar netes i cantar a la coral, però que fer-ne ara d’aquest enamorament? Reprimir-lo va ser la primera opció, per vergonya, perquè això no els hi passa a les iaies normals, per por a la reacció de la família i dels veïns de tota la vida “pensaran que m’he trastocat!” deia espantada, però no, la Maria no s’havia trastocat, el que li passava es diu enamorament, i pot passar a totes les edats, però la societat o, millor dit, les persones que formem part de la societat ens creiem en dret a decidir qui pot enamorar-se i qui no. Perquè si uns iaios comencen una relació per fer-se companyia, doncs pot estar bé, però es que la Maria sentia passió!
Què fer? Cap dels dos volia embolicar la troca amb la família ni tenir mals de cap, així que van decidir, veure’s d’amagat. “No sé si fem bé” es preguntava la Maria. Jo tampoc sé si fan bé o no, però si més no, és l’opció que van trobar, perquè és més fàcil amagar-se unes hores a un Love hotel de Barcelona que intentar canviar mentalitats.
I jo, quan parlo amb la Maria penso: “Quines coses té la vida, si un jove no té desig sexual resulta que té un trastorn perquè el que és normal és tenir ganes de sexe i ser asexual tampoc no s’entén, però si amb més de setanta tens desig, i a més, ets dona, t’has d’amagar perquè no pensin que t’has trastocat.
La Maria diu que és una passada quan es deixa tocar, acariciar, grapejar i forfollejar tota la pell, que gaudeix de cada un dels plecs del cos, que sent plaer. “No tenim la mateixa agilitat que anys enrere” em diu, “però el que volem és fruir de la sexualitat. La gimnàstica que ens manen fer la gent gran ja la faig al Centre Cívic!”
