Silenci, calma, tot dormia
fins el fons del pensament,
era una estranya pau, una melangia
que s`endinsava a dintre de la ment.
Parlava sense mots l’ànima encongida,
i en l’immens silenci tot era més cru,
no hi havia raons ni excuses en la vida
de la veritat i desolació del cor ben nu.
Sentia endins que el caminar de un dia
era igual que el caminar de l’endemà
i l’esperança se’n anava, es fonia
perquè covard, no em sabia rebel·lar.
Tenint el pa de cada dia,
trobava la felicitat en aquesta vall,
no pensava si moria o si vivia
ni sentia el dolç cantar que baixava riu avall.
Quan el dissortat amic se m’atansava
buscant a prop meu un dolç consol
jo fugia, m’amagava,
l’egoisme em manava estar-me sol.
El poderós orgull m’acompanyava
a no abaixar el cap pel desvalgut,
disfressant-me mentre m’ensenyava
a portar el cap altiu oblidant l’ésser perdut.
L’odi em punxava, m’embrutava,
inundant de turment tot el meu cos
i res del món no el silenciava,
mentre es trobava presoner d’un clos.
Ha estat el silenci amb tota la nuesa
el que ha cridat i ha remogut tot el meu cor,
descobrint-me la immensitat de la bellesa,
d’un món que es viu i mai no mor.
