He llegit al diari Ara aquesta notícia: “Després de patir una crisi suïcida, el febrer del 2024 una pacient va ser derivada de la sanitat pública a l’Hospital de Dia del passatge Còrsega de Barcelona, gestionat per la Fundació CPB, per seguir el seu tractament. A la primera sessió, va demanar fer la teràpia en català, però al cap de dos dies l’infermer que l’atenia ho feia en castellà i deia que no se sentia còmode canviant de llengua.”
Si hi ha una situació en què crec que he de canviar de llengua i parlar en castellà en lloc de català és quan tinc un pacient amb el castellà com a llengua materna i que parla castellà amb els seus vincles afectius. Alguns em diuen: “Em pots parlar en català, que no tinc cap problema”. Però la teràpia psicològica ha demostrat que és més efectiva quan es fa en la llengua materna.
La llengua materna és la llengua en què hem après a expressar emocions, hem viscut les primeres experiències afectives i hem construït la nostra identitat. Quan una persona parla en la seva llengua nativa, les emocions solen ser més intenses i més autèntiques. En una segona llengua, sovint hi ha una certa distància emocional.
Aquest cas no és només una qüestió de respecte o de drets lingüístics. És que es va negar a la pacient el recurs de ser atesa en el seu idioma, sabent que les persones es beneficien més del tractament si poden expressar-se en la seva llengua materna.
L’any 2006, Derek Griner i Timothy B. Smith, de la Brigham Young University (Provo, Utah), van voler demostrar científicament si, realment, la teràpia era més efectiva quan s’adaptava a la cultura del pacient i es feia en el seu idioma. Per esbrinar-ho, van fer una gran revisió: no van analitzar un sol estudi, sinó 76 investigacions amb més de 25.000 participants de minories culturals i lingüístiques. 25.000 persones que havien rebut ajuda psicològica no són poques. I els resultats van ser molt clars: l’efecte era especialment fort quan la teràpia es feia en el mateix idioma del pacient. De fet, l’estudi conclou que les intervencions culturalment adaptades poden ser fins al doble d’efectives en comparació amb les no adaptades en determinats grups.
Òbviament, en molts casos no serà possible atendre algú en la seva llengua materna. Jo mateixa, per exemple, no puc atendre en l’idioma matern pacients provinents de països on la seva llengua no és ni el català ni el castellà. Però que a Catalunya un professional de salut mental digui que no se sent còmode atenent en català? Què s’ha pensat?
I encara més greu és el missatge que rep la pacient per part de la psiquiatra quan, davant la seva queixa, se li diu que hauria de “prioritzar el tractament abans que això”. Com si això de la llengua fos un caprici i va comparar la voluntat de ser atesa en català amb conductes problemàtiques, com drogar-se o autolesionar-se, que impedeixen seguir el tractament.
Quan una persona que demana ajuda psicològica se li nega la possibilitat de poder expressar-se en la seva llengua materna, no estem només davant d’un debat cultural. Estem privant-la d’un recurs terapèutic que és al nostre abast i que pot facilitar el seu procés de recuperació. Si aquest recurs no s’ofereix per una qüestió d’incomoditat personal del professional, no parlem només d’una decisió lingüística: parlem d’una manca de responsabilitat clínica que s’acosta a la negligència.
