Ningú no maltracta el primer dia. Ni el segon, ni el tercer. Les relacions abusives no comencen amb cops, ni tan sols amb crits, sinó amb encanteris. Si el primer dia ja hi hagués maltractament, simplement no hi sèries.
Tota persona capaç de maltractar té una cara encantadora. Ningú, absolutament ningú, exerceix violència les vint-i-quatre hores del dia ni els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. Aquesta és la trampa: et fa creure que la cara bona és la real i la dolenta una excepció, i que parlant, estimant o tenint paciència, desapareixerà. “Si quan estem bé, estem molt bé”, et diràs —com si això compensés la resta. Però no és així. Amb el temps, la cara dolenta guanya terreny i la bona en perd.
El control també és una forma de maltractament. Sovint es presenta amb arguments que semblen racionals: “la confiança és el més important en una parella”, et diran, per justificar la necessitat de veure el mòbil, saber on ets o amb qui parles. Però la privacitat és un dret, i fer creure que tenir-ne és sospitós és, senzillament, control.
No tot desacord és violència. Pensar diferent, no fer les coses igual o tenir altres preferències no és maltractament.
Si et fan sentir culpa per estimar la teva família o et fan creure que estar amb ells és una falta de lleialtat, no és casualitat. Volen aïllar-te dels teus.
Si per veure a la teva família has de demanar permís, donar explicacions o fer veure que no tens ganes d’anar-hi. És maltractament.
No s’ha de confondre un oblit amb un abús. Que algú no recordi una data especial pot fer-te mal, però no és violència. Tampoc ho és no coincidir amb gustos o maneres de ser.
Sí que és maltractament, però, fer creure que tenir menys ganes de sexe és un problema personal i que has d’anar al psicòleg. O fer-te sentir en l’obligació de mantenir relacions sexuals per evitar retrets, comparacions, sospites d’infidelitat o xantatges emocionals de “Si no vols tenir sexe és que no m’estimes”.
També ho és ridiculitzar-te, fer-te sentir vergonya o atacar la teva seguretat corporal per qualsevol disfunció que sexual.
A les pel·lícules hi ha bons i dolents; a la vida real, no. Hi ha persones que poden ser amables, o competents en molts àmbits, i alhora reproduir dinàmiques de control i manipulació dins la parella.
De vegades, qui maltracta ni tan sols és conscient del que fa. Però si la relació es torna confusa, si l’esforç d’haver-te de justificar constantment és massa esgotador, és hora de marxar. No pretenguis que ho entengui, perquè mai no ho entendrà. Marxa! Esperar només t’allargarà l’agonia.
És cert que sempre s’han d’escoltar les dues parts, però cal estar alerta: aquest argument també pot utilitzar-se per rebaixar el que passa, per presentar la violència com un “problema de comunicació”, fent que assumeixis responsabilitats que no et toquen.
Les relacions en què hi ha maltractament mai no tornen a ser com al principi.
Aquella etapa inicial, que semblava perfecta, no tornarà.
Hi ha una prova senzilla, gairebé física, per saber si una relació fa mal: pensa en el moment d’arribar a casa. Quan poses la clau al pany, què sents? Tranquil·litat, perquè tornes a un lloc segur? O tens aquella fiblada a l’estómac, aquell pensament ràpid —“a veure com està avui”?
Si notes la fiblada. Potser vius maltractament.
