Fa pocs dies es va publicar un interessant reportatge a La Vanguardia sobre els canvis socials i l’envelliment.
L’eix de les diferents aportacions dels i les professionals és ben clar: l’edat ja no serveix per identificar la vellesa. L’increment de l’esperança de vida, però sobre tot el fet que les persones hi arriben amb més bones condicions de salut i econòmiques; i que moltes d’elles no renuncien a una participació social, econòmica i política activa, són els nous factors que determinen la vellesa.
Si fem un cop d’ull a les estadístiques, a Catalunya, amb 7.747 mil d’habitants i un creixement natural negatiu, tenim 1.042 mil persones entre els 65 i els 79 anys i 451 mil de més de 80 anys.
Ja no entro en les dades dels de més de 60 anys, que considero fora del que estem parlant, i que en són 468 mil més. Tot i que en molts àmbits quan es parla de persones vulnerables se’ls incorpora o són el tall de les pre-jubilacions a les grans empreses. Aquestes es promouen entre altres coses perquè la seva substitució és fa a uns costos per les empreses molt més baixos, perdent alhora els llocs de treball de qualitat.
Amb aquestes dades, i si incorporem l’aportació al PIB o la seva aportació en les cures i en els serveis no remunerats, veiem la importància d’aquest ampli segment de població. On fins i tot no trobem una manera de nominar-los, fem un tall als 65 anys i ho unifiquem tot. No són grans, no són vells, i evidentment no són avis, més enllà dels lligams familiars. Són adults que no encaixen en la idea de persones dependents amb que s’identifica la vellesa.
Segons Jeroen Spijker, s’envelleix quan es perd l’autonomia i inicies l’última etapa i això no té edat.
Hem guanyat temps a la vida i vida al temps, però som incapaços de reconèixer i actuar en conseqüència. Hi ha edatisme vers aquest segment de població. Potser un primer pas per lluitar contra l’edatisme és deixar que cadascú pugui triar, dins la seva llibertat i condicions vitals, el moment de jubilar-se. La jubilació és un dret, no una obligació. I cal treballar noves formes més flexibles i adaptables, al tipus de feina i a les condicions socials
Edatisme és imposar, induir, o forçar que l’edat i no les capacitats és el que decideix. “Som Grans no Idiotes” deia una campanya recent sobre el paper en la societat de la gent gran.
Aquesta reflexió es farà cada vegada més present atenent la incorporació a aquest segment de població dels “Baby boom”, els “boomers”, més inconformistes, més formats, amb habilitats ben desenvolupades i amb bones condicions de salut.
Vull portar tota aquesta reflexió al terreny de la participació política. Noms com Biden o a casa nostra Quim Nadal, Xavier Trias, Ernest Maragall, fan que sentis comentaris com: “ja es podrien retirar”, “que marxin a casa ja” o “ja veurem quants joves de 30 anys els votaran”.
Ni ser jove, ni ser gran és un mèrit, el que compta és la capacitat d’escoltar, d’aprendre, d’acompanyar, de ser valents, de tenir capacitat de gestió, de combinar experiència i futur. Ens és més fàcil negar la capacitat d’escolta i d’innovar a partir dels 65 anys. L’edat tampoc és un indicador de vot. Perquè si fos així i les llistes electorals només les composen gent jove, els “grans “ els votarien?
És només una reflexió al voltant d’aquest reportatge que feia referència a l’inici, però que anirà a més. I que sigui així per molts anys.
