Que et prenguin el bitlleter no és cap noticia. A qui li passa es queda sorprès, el cor se li accelera i mira entre tantes persones que l’envolten qui pot ser el que li ha fet la malifeta.
A mi ja m’ha passat quatre vegades. Potser per ésser massa confiada i no veure en cap rostre la malicia s’han aprofitat de la meva candidesa.. M’han obert la bossa, han agafat el bitlleter i no m’he adonat de res fins que al arribar a casa per buscar les claus del pis m’ha agafat un calfret al adonar-me que no tenia bitlleter, ni claus, ni carnet d’identitat, ni targetes de crèdit. A més de notes personals, fotografies irrecuperables i adreces.Tot això porta un enrenou que et posa d´un humor intolerable. Alguna vegada la policia m’ha trucat per dir-me que tenen un bitlleter meu, però naturalment buit
Vaig proposar-me posar les targetes i carnet a part i mirar desconfiadament a tothom, però una que és de bona fe s’atura en un aparador del Portal de l’àngel amb la bossa tancada quan se m’acosta un home, semblava sud-americà, amb una criatura als braços. La nena és una preciositat i em somriu innocent. Sembla un àngel. No puc menys que mirar-la i acaronar-la mentre ella sembla que vol abraçar-me. Em commou tanta innocència, tanta alegria, tant amor que s’esmuny dels seus ulls negres i expressius. Amb l’home que la porta als braços no ens diem un sol mot i ell continua carrer avall i jo amunt.
Ja a la Plaça de Catalunya i pensant en aquell rostre angelical obro la bossa, amb un presentiment, i sospiro alleugerida perquè hi ha el bitlleter. Pensava que una vegada més la meva candidesa podia haver-me jugat una mala passada. Espero l’autobús que no arriba. Vull trucar a casa amb el mòbil perquè es fa tard i busco al departament d’un costat de la bossa però el telèfon no hi és. M’acaloro. M’enfado. Em sento impotent i quan arriba l’autobús hi pujo sense esma com si no m’haguessin robat el mòbil, sinó l´ànima.
A casa quasi es mofen de la meva innocència i jo estic tan enfadada amb mi mateixa que quan truco a la companyia per comunicar-les-hi el meu problema deuen pensar que parlen amb una histèrica. Quan arriba la factura han facturat aquell dia 150 euros de trucades internacionals i penso que algun amic o familiar de sud-americà s’haurà sentit feliç amb el robatori del meu telèfon.
Segons sembla dins de la meva dissort he estat afortunada perquè només m’han robat. No m’han forçat, ni tirat a terra, ni m’han fet mal. Tinc conegudes que al estirar-les-hi la bossa els han trencat ossos.
Barcelona és una ciutat insegura i molts turistes s’emporten una mala imatge perquè els han robat diners i documentació. Com es pot solucionar el problema? No tinc resposta, però els guàrdies veuen els cotxes mal estacionats, miren amb lupa si es passa de 80km/hora i no saben veure els lladres que roben pels carrers de la ciutat. Serà perquè aquests robatoris no omplen les arques municipals?
