Quan aconseguirem la independència? Avui per avui ningú no pot dir-ho. És una equació amb una pila d’incògnites. Els que no sols la desitgem, sinó que estem convençuts que per molt que trigui és inevitable, som molts, com ho demostren les manifestacions que tanta pupa fan els que voldrien que ens resignéssim i balléssim al so que ells vulguin tocar. I crec que en un dels meus “Poemes de Randam, “No sé quan vindrà”, (que ja fa catorze anys que vaig escriure) vaig retratar, avantçant-me en el temps, el que pensem ara. A la tercera i darrera quarteta i deia: Lluitem amb els altres, i no amb el germà! / La fe que no ens falti! No defallim mai! / Un dia ens treurem els vestits de lacai! / No sé quan ni com. Però el dia vindrà! “.
Quan el dia vingui, però, no seran tot flors i violes. A la meva edat no tinc cap garantia de poder-lo encara viure, i per això no puc evitar de barrinar en la feina immensa que es girarà als que hi hagin de donar forma i contingut, encara que molts lectors puguin pensar que ara altres preocupacions tenim. Aquí només assenyalaré uns pocs punts dels que de tant em tant em vénen al magí. Perquè, optimista de mena com sóc, penso que és molt possible que els esdeveniments ens portin aquell dia més de pressa del que la majoria pensa.
El primer punt és que molta gent voldrà posar-se a la solapa la medalla d’haver estat dels que més han fet per arribar-hi. I és ben possible que molts que més aviat han fet tot el contrari, vulguin ser dels que se la posa més grossa. Confio, però, que llavors els electors els hagin arxivat al lloc que es mereixen. No sé quan va ser que un dels nostres periodistes va escriure que amb els polítics que ara tenim, la independència podria sortir galdosa i no pas com tants la voldríem. Esperem que llavors hi hagi prou gent nova, o que n’hi hagi prou de la que no ho és, que faci bona feina.
Un altre punt és que a la redacció de la nova constitució (com ja vaig escriure fa temps) tots els grups i grupets amb idees més o menys utòpiques, voldran incloure-hi les seves idees de com ha de ser un país perfecte. I aquí repeteixo el que llavors vaig escriure. La constitució de la República Catalana no pot confondre’s amb unes taules de la llei, baixades del cel i inamovibles. Ha de ser tant curta com es pugui fer i donant als ciutadans espai per exercir la seva responsabilitat personal i la feina emprenedora que cadascú es vegi capaç de fer. No volguem fer un Lamborghini, quan el nsotre país, com tants, no dóna més que per a un Seat utilitari. Es tracta de fer una eina per començar a caminar, i que els que vinguin després la canviin com els temps i les necessitats ho facin aconsellable.
L’ordre constitucional ha de protegir els drets humans fonamentals que l’estat estigui en condicions de poder garantir. Però tota la resta no ha de tenir res a veure amb la idea que en tenen, per exemple, els nacionalistes espanyols. Que sigui veritat que no volem un país com l’Espanya actual (i la tradicional) sinó, com han dit moltes de les nostres figures, “una Dinamarca del sud”. Que no ho oblidin els que llavors haguem posat al capdavant de l’estat.
I el tercer punt, és que (com ha escrit fa poc Vicent Partal) “desregionalitzem” el nostre pensament. Tinguem clar que la nostra nació no comprèn sols el Principat. Amb tot el que es faci, doncs, cal deixar una porta oberta perquè les altres parts del nostre país puguin incorporar-s’hi. Però sense aires tutelars. Ha de ser per pròpia voluntat, en pla d’igualtat i no per cap irredentisme principatí fora de lloc.
Que tot és massa prematur per trencar-s’hi ara el cap? No vull negar-ho pas. Però crec que no és sobrer que paral·lelament a la feina per arribar a aquell dia, també hi hagi qui es faci pensaments sobre què s’ha de fer després. Perquè: “no sé quan ni com, però el dia vindrà!”…
