El dia d’avui ha estat menys frenètic que els altres. Allò que s’havia de veure ja s’havia vist i l’hem dedicat tot a veure l’Antiga Pinacoteca amb calma. És un museu tranquil, sense les grans aglomeracions i cues que es poden trobar als altres museus europeus de primera fila, ja sigui la Galeria dels Ufizzi de Florència o el Louvre de París. En aquests museus és impossible contemplar una obra amb la tranquil·litat requerida, es perden diverses hores amb l’espera i hi abunden els cops de colze amb els japonesos. També és cert que Munic no és una ciutat –ni de bon tros- turística com ho poden ser Florència o París (o Barcelona). L’Antiga Pinacoteca és arribar i moldre: entrar, pagar i cap a dins.
La col·lecció del museu és de primera fila especialment pel que fa a la pintura flamenca, holandesa i alemanya. Entre els alemanys sobresurten Cranach, Altdolfer i Dürer. Crec, però, que allò que fa destacar especialment el museu és l’extensa col·lecció del flamenc Peter Paul Rubens on hi ha tant pintures històriques com retrats passant per esbossos, com els del cicle dedicat a Maria de Médici per al Palau de Luxemburg de París i que avui es conserva al Louvre. Hi ha, també, bones peces italianes i hi són representats els millors del Renaixement i del barroc de la península itàlica: Rafael, Botticelli, Leonardo, Filippo Lippi, Fra Angelico, Tintoretto, Vasari, Guido Reni, Pietro da Cortona i un llarg etcètera. Fan curt de pintura espanyola i francesa, esdevenint aquestes tradicions gairebé anecdòtiques. Sempre em quedo amb allò anecdòtic i una de les representacions que més m’ha agradat trobar és la de l’holandès –de Breda, com jo, encara que d’una Breda diferent- Pieter Brueghel amb els seus quadres tant grotescos i humorístics com moralitzants.
Un cop sortits del museu –havent fet una pausa enmig de la visita per anar a fer un mos- ens ho hem seguit prenent amb calma. Xino – xano hem caminat fins el centre de la ciutat i hem passejat i voltat per les botigues. Hem tornat a Dallmayr a comprar uns panets. Hem tornat a Hirmer i no m’he pogut estar d’adquirir una camisa com les que es porten amb el vestit tradicional bavarès. Aquests dies n’hi ha una gran varietat perquè, com ja vaig dir, s’acosta l’Oktoberfest. Són camises normals i corrents però totes parteixen de combinar un quadre molt petit de color blanc amb un quadre de qualsevol altre color: blau, vermell, verd, marró… He triat el blau, en sintonia amb la bandera bavaresa, així, sense que ningú ho sàpiga, cada vegada que me la posi recordaré el meu pas per la capital de Baviera. Per la tranquil·litat dels qui em coneixen m’he abstingut de quedar-me, també, amb els pantalons.
