El fenomen més important des d’ un punt de vista polític en els darrers quaranta anys a l’Europa occidental és l’aparició d’un potentíssim sector públic. En molts països les activitats vinculades al sector públic superen el 50% del PIB i això ha engendrat, a més d’una increïble superposició d’estructures polítiques, una immensa xarxa d’activitat econòmica captiva del món públic: escoles, hospitals, carreteres, trens, energia, finances, recerca… Molta activitat està directament o indirectament controlada pel món polític i pel món públic.
El què inicialment neix com a servei a la comunitat (exèrcit, policia i justícia) acaba convertint-se en un complex entramat de compra-venda de favors en molts altres àmbits no subjectes a l’economia de mercat. Algun economista hauria de ficar-hi cullerada i denunciar més a fons totes les perverses conseqüències d’aquesta nova realitat. Si no es prenen mesures, els abusos de les instàncies estatals acabaran convertint-se en un problema insoluble i abocant-nos a una fi semblant a la del sistema comunista. No es pot regular i planificar la totalitat de l’activitat econòmica sense portar el sistema a la fallida. La oferta i la demanda han de ser reals. Sinó vivim perillosament a Matrix.
Els símptomes més evidents del deteriorament del sistema s’han anat produint aquests darrers anys, i l’economia espanyola és sens dubte la més afectada per les diferents formes de corrupció directament vinculades a la mala gestió dels afers públics.
La primera i més letal forma de corrupció és perfectament legal. Consisteix en privatitzar monopolis que haurien d’estar al servei de tots per enriquir legalment a la casta dirigent. Companyies elèctriques, bancs i grans constructores (les grans de l’IBEX) viuen sota un sistema regulador que fa impossible competir en igualtat de condicions i que permet abusos flagrants. Sous estratosfèricament milionaris i directius amb nòmines gegantines, comissionistes de serveis i consultes diverses, viuen a l’empara de la legalitat robant-nos a tots. Aquesta és la major de totes les corrupcions i està perfectament legalitzada i estesa. És insostenible que banquers amb sous milionaris vulguin desnonar amb la llei a la mà, quan amb els seus sous de 5 milions d’euros es podrien pagar 3.000 anualitats de 3.000 desnonats. I després alguns dirigents bancaris com el Sr. Oliu s’escandalitzen amb la pujada de Podemos i demanen el Podemos de dretes ( com li diríem?Jodemos?”)
La segona forma de corrupció també és perfectament legal. Consisteix en la megainflació de funcionaris i treballadors públics. Ningú ho vol denunciar. Especialment els sindicats de funcionaris. Però entre funcionaris i classe política mitjana perfectament organitzada estem esgotant els recursos comuns. Sobren funcionaris i polítics professionals. Sobren molts nivells de l’administració: municipis, consells comarcals, diputacions, consorcis, administració autonòmica, estatal, europea. No sobren ni mestres, ni jutges, ni policies, ni infermeres. L’efecte secundari més nociu, però, és l’aparició d’una casta de petits polítics que bloquegen els partits de govern i creen un clientelisme que capa qualsevol possibilitat de regeneració interna i que sotmet a una disciplina total a la militància. El PSC, el partit de funcionaris municipals més gran n’és la mostra.
La tercera forma de corrupció més evident, i conseqüència de l’anterior, és el finançament de partits polítics. Ni tan sols ara, amb la què està caient a tots els principals partits, ningú planteja seriosament acabar amb la situació d’opacitat actual. Aquesta és una vergonya majúscula. Els principals partits de govern, PSOE, PP, però també CiU, hauran de decidir-se a fer-se transparents o acabar arrossegats per la onada de renovació dels ciutadans enrabiats que no dubtaran en votar opcions poc o gens contaminades ( ERC, Iniciativa, Podemos, Ciutadans, CUP…). Aquesta és una corrupció que desborda la legalitat, com es veu a la premsa diàriament , ja que treballa fonamentalment amb ocultes prebendes d’ entitats vinculades a treballs amb el sector públic. Sense una veritable llei de finançament de partits totalment transparent, que els membres de l’Associació El Matí reclamem des de temps immemorials, no es podrà acabar amb aquest llast.
Hi ha, finalment, una quarta forma de corrupció, conseqüència de totes les anteriors, totalment perversa i immoral. És l’enriquiment personal dels “homes de confiança” de les finances ocultes dels partits i dels seus dirigents. Aquesta, a més d’il·legal, és imperdonable.
