No trobeu que els Reixos –emprarem aquest mot tan ponentí perquè se sàpiga que parlem dels Mags, i no de cap monarca– haurien d’existir de veritat? Sí, ja sé què em direu, que vagi amb compte, que sent el dia que és avui hem de mantenir el nostre paperot perquè fins i tot als informatius anunciaran la seua arribada per tal que les criatures vegin que això de les carrosses dels regals va de debò. Però deixeu-me ser realista i dir la meua, que tots sabem que els infants de vuit anys no llegeixen El MD.
Torno a dir-ho: els Reixos haurien d’arribar avui a totes les ciutats i pobles, on des de fa dies hi haurien arribat els seus missatgers els patges, que a més de recollir les cartes estarien amb els ulls ben oberts vigilant si les nenes i els nens es porten bé i decidir si són mereixedors de regals fantàstics o de carbó vulgar. Però seriosament, sense la comèdia de sempre, que després els més maleïts s’emporten el millor tall, siguin o no uns egoistes egocèntrics o uns abusadors principiants. Qui millor que tres mags amb la capacitat d’endevinar les males intencions i el menyspreu envers els sentiments dels mes dèbils per preparar un just escarment o un merescut premi. Aquests haurien de ser els protagonistes de l’Epifania i no els badocs en què s’han convertit avui dia, venuts al consumisme absurd i als regals superflus.
Com vaig trobar faltar els Mags d’Orient fa un parell de dies mentre per casualitat vaig ser testimoni d’una situació d’abús en un carrer del meu poble d’adopció. I va ser gairebé en presència de la patgessa que cada any ens fa l’honor d’anunciar l’arribada dels poderosos benefactors que ho saben i ho veuen tot. L’escena parlava sola: una mare ofesa i dolguda feia front a una colla de nois –nomes nois– adolescents recent estrenats, un dels quals havia agredit el seu fill menor, de només nou anys. Per les paraules de la mare i l’actitud de la colla el conflicte ja ve de temps enrere a causa dels comentaris de menyspreu que rep el seu fill gran, que roman darrere seu amb expressió de disgust. “Sempre us poseu amb ell per la seua condició. Ja sabeu que és autista, i té certes dificultats”. El suposat agressor principal, muntat a la seua bicicleta, l’escolta i intenta justificar-se dient que el petit sempre l’insulta i per això li havia tibat els cabells. La mare els parla amb fermesa però sense escridassar. Reclama respecte i l’únic retret que els fa és dir que no tenen educació. De fet, si ho pensem bé, potser és la definició més contundent que se li pot fer a una persona que no es comporta com cal, sempre que sàpiga de què se li està parlant. En un moment donat, un marrec de poc més deu anys passa dissimuladament i fa una foto amb el mòbil. Mentre la colla resta en silenci, la mare i el noi mantenen un tens diàleg. Empesa per un sentiment d’empatia, m’hi acosto i ofereixo el meu suport moral a la mare, tot mantenint-me al seu costat. L’actitud dels nois no és encara de fatxenderia; ningú no ha proferit cap insult cap a la mare ni ha fet gestos obscens ni rialles cíniques. Potser d’aquí dos anys ja hauran aprés a fer-ho. De moment, però, el conflicte queda allà, mentre la mare s’allunya amb els dos fills, el petit dels quals es posa a plorar amb desconsol. Em diu que sempre fan el mateix, que això ja no es pot suportar.
Quina falta que fan els Reixos llegendaris! Si existissin, aquesta nit la colla de nens que es diverteixen a costa del més vulnerable, trobarien un sac de carbó als peus del llit i aprendrien una lliçó. Així de fàcil. Sense necessitat de terapeutes ni mediadors. Potser la vergonya els faria reflexionar i evitar que d’aquí pocs anys es converteixin en uns abusadors de manual. Dit sigui de pas, Senyors Reixos, us demanaria que li prengueu el mòbil al marrec que va voler quedar bé davant els seus amics més grans. El carbó el deixeu als seus pares. I posats a demanar, també us demanaria que el millor regal que tingueu el reserveu per a la mare que pateix mentre lluita perquè el seu fill tingui dret a créixer feliç.
