El privilegi dels que hem viscut ja molts anys és que coneixem i reconeixem el recorregut històric de la transició democràtica a Espanya “in person”. Podem, per tant recular, uns quants anys per veure-hi clar i prendre consciència que les causes per arribar a aquesta desafecció, es van iniciar fa ja molts anys. Potser 30?
La transició democràtica a Espanya va comptar amb el suport de les forces polítiques catalanes, totes clandestines, per raons prou conegudes. Sens dubte el rei Joan Carles i Adolfo Suárez van jugar bé les seves cartes i l’any 1976 van iniciar un procés democràtic, sense escabetxines visibles i amb una notable aquiescència general. L’any 1977, amb la notable col·laboració de les forces polítiques catalanes, es va fer un pacte important, el Pacte de la Moncloa. Vist a posteriori podríem dir que va ser el cant del cigne de l’autèntica transició. Mai més, en 35 anys, els partits nacionalistes que han sigut també partits de govern, han tornat a ser convocats a participar de pactes nacionals, pactes d’Estat.
L’any 1978, l’Operació Galàxia, de Tejero i Ynestrillas, va ser la primera andanada. Tot i el perill que comportava aquesta acció en moments tan crítics, només se’ls va imposar uns mesos de presó. La Constitució s’anava confegint. Catalunya havia recuperat la Generalitat i el President Tarradellas n’ostentava la Presidència, de retorn del seu exili d’ençà de la guerra civil. De moment la “singularitat catalana” era reconeguda. El 31 d’agost de 1978, s’aprova la Constitució Espanyola, Alianza Popular hi vota en contra -5 vots-, com Euzkadico Ezquerra -1 vot. Però, dissortadament, la força política que Suárez va aglutinar en el moment crucial de la transició, la UCD, es comença a descompondre interiorment. La barreja d’interessos que la va fer possible es converteix ara en els seus peus de fang. Suàrez està cada cop més sol. La seva actitud valenta i decidida en favor d’un nou estat espanyol ha estat un miratge. L’any 1979, tot i guanyar les eleccions, UCD entra en crisi i les lluites internes la van desmembrant. Mentrestant, a la oposició, els socialistes del PSOE van fent un camí d’acostament cap al centre, tot i que molt qüestionat. Felipe Gonzalez renuncia al marxisme i és expulsat.
El 28 de gener de 1981 Suàrez llença la tovallola. Cinc anys de batallar per fer d’Espanya un país democràtic i no sortir-se’n! Tejero torna a la càrrega. El 23 de febrer entra al Congrés: “Todos al suelo”. Ens va semblar que el cop havia fracassat. Quins il·lusos! S’iniciava la marxa enrere del procés democràtic que tant ens havia esperançat. La nova estructura de l’Estat que podia, tot i les gasiveries d’uns i les recances dels altres, iniciar un camí de reconeixements mutus i un futur més lliure, s’estroncava. El nou President, Calvo Sotelo, amb l’aquiescència entusiasta del partit de l’oposició, el PSOE, formula la LOAPA. De les gasiveries passàvem a l’imperi de la llei. Tàbula rasa. “Cafè para todos” i la cafetera a Madrid!
L’esclatant èxit del partit socialista, que s’ha quedat sense adversari, li dóna la majoria absoluta l’any 1982. Encara que això de les majories absolutes sigui el desideràtum de la majoria dels partits, a la pràctica s’acaben convertint en el seu taló d’Aquil·les. És el que els va passar. Els casos de corrupció per finançament il·legal i les pràctiques espúries pel que fa a la lluita contra el terrorisme d’ETA i altres grups subversius durant la seva llarga singladura, a la fi van ocasionar una minva progressiva de suport electoral. L’any 1993 necessiten el suport dels partits nacionalistes CIU i PNB al Congrés dels Diputats. La realitat catalana es aquesta, només ens volen, uns i altres, quan els som útils. Sinó ens menyspreen i ens ignoren.
L’any 1989 Alianza Popular es refunda, intentant aglutinar la dreta sota el mestratge i presidència de Manuel Fraga. Desprès d’uns quants candidats a presidents de govern d’Espanya frustrats, la cantarella de José María Aznar, “Vàyase Sr. Gonzàlez”, obté finalment els seus fruits. El 5 de març de 1996 el Partit Popular guanya les eleccions però no obté la majoria, ha de pactar amb CiU. Tornem-hi! En aquests moments es van obtenir per a Catalunya competències importants. Però encara que el joc polític sembli una qüestió d’estira i arronsa, la política autèntica és la que estableix unes regles de joc justes i equitatives. Això és el que mai s’ha fet a Espanya. I és per això que estem com estem. Quan a la següent legislatura Aznar guanya amb majoria absoluta, torna a imposar-se el despotisme i el suport electoral flaqueja, l’any 2004 Rajoy és derrotat per Rodríguez Zapatero per la diferència de 1.300.000 vots.
Rodríguez Zapatero es troba un marc nou a Catalunya. El PSC, ERC i ICV-EUiA, han format una coalició de govern que ha desbancat CIU, la força guanyadora a les eleccions autonòmiques del 2003, i han nomenat Pasqual Maragall com a President. La coalició se sent forta, ha conquerit la Generalitat i, a més, ara governa a Madrid el PSOE. Maragall insta el Parlament català a formular un nou Estatut que en paraules textuals “blindi les competències del govern de la Generalitat” i garanteixi, per tant, el futur i les condicions dels ciutadans de Catalunya. El procés es posa en marxa. Òbviament tots els partits d’obediència catalana accepten el repte. Es posen mans a la feina.
Com que l’oposició és una situació dura, a Madrid, Rajoy veu el cel obert. Dos pardals d’un tret. Fa una cosa que sembla que li va bé per treure’n benefici propi i abans de ni tan sols conèixer el text del futur Estatut per Catalunya, endega una campanya de recollida de signatures en contra. Per tant, una campanya preventiva: “als catalans, ni aigua!”, i desprès diu que ens estima! El 2006 recull i presenta 4 milions de signatures d’arreu d’Espanya demanant un referèndum contra l’Estatut de Catalunya. Aquí sí que comença l’embolic en el qual ell i el Partit Popular s’han ficat i ens hi han ficat. Simultàniament, 50 diputats del Partit Popular presenten un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut al Tribunal Constitucional.
L’any 2010 aquest tribunal falla contra l’Estatut de Catalunya. Estatut que ha complert tots els tràmits reglamentaris legals i ha estat sancionat pel Rei l’any 2006. Falla amb una absència total d’equitat, perquè la sentència anul·la o rebutja articles vigents als estatuts autonòmics andalús, valencià, aragonès i castellà, fets a imitació del de Catalunya. El poble català se sent humiliat i reacciona. Es convoca la gran manifestació unitària del 10 de juliol de 2010 amb el lema “SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM”. El mateix President Montilla parla de la desafecció que aquesta sentència del Constitucional genera massivament a Catalunya.
CiU guanya per tercera vegada les eleccions autonòmiques i, aquest cop, Artur Mas forma govern i es converteix en el President 129 de la Generalitat de Catalunya. És, a la vegada, una satisfacció i un repte. La crisi afecta greument la població catalana i les disponibilitats econòmiques, tant públiques com privades, cada cop s’agreugen més. Cada cop som més pobres i estem més endeutats. I per complicar-ho més, els incompliments de finançament per part del govern espanyol són a l’ordre del dia.
A les eleccions espanyoles de novembre de 2011 Rajoy guanya amb majoria absoluta. Cal dir que la crisi econòmica tan absurdament minimitzada per Zapatero hi té molt a veure. Com sempre, tancar els ulls a la realitat és una mala solució i ignorar-la encara és més greu. Rajoy guanya i veu una oportunitat d’or per aprofitar la innegable crisi econòmica que està empobrint el país a marxes forçades per tal de desenvolupar la seva política de recentralització. Ja té una bona excusa amb la fal·làcia d’un argument fals: l’estat de les autonomies és el culpable! I a bodes em convides! La seva campanya electoral s’havia basat en la remodelació de l’Estat de les Autonomies. Tots els espanyols havíem de ser iguals, fóssim d’on fóssim! És el seu lema. Des de l’inici de la legislatura tota l’activitat del govern i del parlament de Madrid genera lleis i decrets-llei recentralitzadors en tots els àmbits possibles.
Catalunya, endeutada a nivells increïbles i per anys, fruit de l’eufòria social del tripartit, necessita més recursos. La societat i el govern catalans reclamen un pacte fiscal millor. Estroncat el camí de l’Estatut el President Mas planteja a Rajoy la necessitat d’un pacte fiscal o similar -no igual- al concert econòmic basc. Rajoy tanca la porta. Ni tan sols ho pren en consideració. Nova bufetada als catalans. És allò de “qui mana, mana!”
L’onze de setembre de 2012 els catalans surten al carrer, la societat civil pren cos, l’ANC i Òmnium Cultural en són capdavanters. les forces polítiques d’obediència catalana s’hi sumen. El resultat és espectacular! Manifestació pacífica, cívica, festiva, familiar, interclassista i reivindicativa. “Independència” és el crit que es comença a sentir. Ens sentim maltractats per la Espanya unitària.
El President Mas assumeix el malestar popular dels catalans i, davant la regressió autonòmica i la incomprensió del govern espanyol, decideix convocar eleccions a Catalunya. És una decisió arriscada i valenta alhora. Molts l’hi han criticat. Disposava d’una majoria suficient al Parlament però era evident que al davant ja hi començava a tenir la paret “Rajoy” i calia sumar més forces per lluitar-hi en contra.
Les eleccions catalanes van ser simptomàtiques; han sigut al llarg de la història recent les de major participació, gairebé un 70%. A Catalunya tothom sabia el que ens hi jugàvem. Els partits d’obediència catalana duien al programa la convocatòria d’un referèndum o una consulta per conèixer la opinió del poble català envers la voluntat de tenir un estat propi. Els resultats ho van deixar ben clar. De fet, vist a distància, ja van ser una primera consulta. Ningú ho pot negar. També es va dibuixar de manera molt clara la realitat social catalana, una radiografia força precisa.
Seguint el mandat de les urnes el Parlament i el Govern van iniciar els passos per endegar el que tots plegats n’hem acabat dient “el procés”. L’actitud del govern espanyol s’ha anat endurint, si és que això és possible. Queda clar que Rajoy no vol assumir passar a la història com el “desfacedor” de la “unidad pátria”, caigui qui caigui. Òbviament hem de caure nosaltres. No cal prosseguir relatant les causes de la desafecció dels catalans. El cert és que no obeeix només al sentiment, tot i que ens sentim agreujats, sinó a la constatació d’un rebuig progressiu i manifest de l’Estat espanyol a acceptar la nostra diversa identitat i a negar-nos una capacitat real d’autonomia, respectant la nostra sobirania dins d’Espanya. Però la història si es equànime, tal com cal, jutjarà qui ens va ficar en l’embolic.
Aquest procés ha de ser a fi de bé. El nostre desig es assolir per Catalunya una sobirania plena i inqüestionable en el futur. Una sobirania que ens permeti desenvolupar-nos amb llibertat i responsabilitat i que no estigui subjecta a cap altre interpretació o a futures restriccions en funció de qui governi a l’Estat, sinó tan sols a les decisions que lliurement assumim amb un esperit solidari amb la resta de nacionalitats i regions i dins del marc d’una Unió Europea que sigui cada cop més solidària i equitativa. En definitiva, a gaudir en ple d’un autogovern sobirà per construir el futur. Aquest desig, en aquests moments, només té la força de la nostra voluntat i tenacitat. Units i endavant!
