Diuen que la primavera la sang altera, o que per l’abril aigües mil; que no hi ha Setmana Santa sense penitent, o Diumenge de Pasqua sense ressuscitat; si a totes aquest dites li afegim que estem en campanya electoral, el còctel explosiu d’aquests dies que venen, està del tot garantit.
I és què el proper 28 de maig, tenim una cita novament a les urnes, per escollir els nostres representants municipals, regidors i regidores dels nostres consistoris. I aquests seran els responsables d’escollir els nostres alcaldes i alcaldesses. Hi ho dic així, perquè, molt sovint, pensem que som nosaltres els que escollim directament els nostres alcaldes, i no és així. I ho dic també, perquè per manar els ajuntaments, no solament és necessari guanyar, a vegades sí, a vegades no; sinó el més important és la capacitat de pactar, de generar consensos i de poder formar governs municipals forts a través del pacte.
Per tant, el batlle més victoriós, no és qui es creu més votat, sinó el que és capaç de constituir un govern de pacte que sigui el millor pel seu municipi.
Aquests dies tots sentim de tot, noms i posicions a unes llistes electorals que es converteixen, moltes vegades, en una competició absurda, per veure qui queda millor en el seu número, o qui es creu que representa millor aquella candidatura. Batalles internes, a la fi per res, perquè la labor d’un futur regidor/ra, no és si sóc l’1, el 2 o el 25, sinó el servei públic que vull aportar.
Moltes vegades, veiem com les batalles dels egos impregnen els nostres diaris, i batalles absurdes entre companys i rivals. I si una cosa s’aprèn amb l’experiència, és que qui té l’ego pujat, manca de moltes altres coses, i cal dir-li, que tothom és necessari en aquesta vida, però ningú és imprescindible.
Si una cosa he après en aquets anys que porto fent política, és que s’ha d’estar al davant quan toca, s’ha d’estar al costat quan toca també, i s’ha de fer un pas enrere, també, quan toca; perquè el projecte, sempre, sempre, ha de ser l’objectiu, mai les persones.
Per tant, com a persona d’esquerres que sóc, admiro aquelles formacions polítiques que els valors de la transparència, la coherència, el servei públic, i sobretot, el projecte col·lectiu és la seva base fonamental. On tothom ocuparà millor el rol, que li toca per les circumstàncies i pel bé comú.
Aquests valors, que l’esquerra els té clars; no els tenen tan clars la dreta; on veiem que els personalismes, populismes i egocentrismes, acompanyats d’una forma de fer política de “compadreos” s’imposen al bé col·lectiu gairebé sempre.
Per tant, aquests dies que venen, viurem tots aquests aspectes, com la misèria humana és capaç de vendre el seu propi fill- mai millor dit en Setmana Santa-, per aconseguir l’objectiu no col·lectiu, sinó partidista i individualista.
Per això, reflexionem, i no ens deixem emportar pels missatges grandiloqüents, ni les apostes en escena “a lo grande”, que visualment ens entraran de forma fàcil; sinó que siguem capaços de valorar quin projecte col·lectiu és el millor pel nostre poble, quins són capaços de generar més consensos i pactes, de ser dialogants per fer un pla de govern pactat, consensuat, codecidit entre la majoria de les forces dels nostres ajuntaments. Qui fagi això, tindrà l’èxit, perquè tindrà l’aval de la ciutadania a qui representa; qui no faci això, senzillament morirà sense resurrecció.
Venen dies i setmanes intenses, no ens deixem enlluernar per falsos profetes, no sacrifiquem el nostre propi Crist , per falses esperances. Sinó, que reflexionem, mirem el projecte col·lectiu des de l’honestedat i la coherència, i sobretot, des de la senzillesa, per fer del proper 28 de maig, un dia de Glòria. Que la Pasqua ens aporti serenitat.
