Servidor, que de vegades peco de romàntic per la meva condició d’independentista irracional, és a dir, d’independentista perquè sí, pensava ingènuament que, si la cronologia dels fets anava com havia d’anar (això és; victòria més diàfana el 27S i desconnexió sense més dilació a partir de l’endemà), no caldria presentar-nos a les eleccions al Congrés espanyol. Segons el meu raonament, aquesta seria una mesura definitiva que faria entendre claríssimament a Espanya i al món que Catalunya definitivament fa les maletes. Un cop de puny sobre la taula amb tots els ets i uts, vaja. Però esclar, les coses han anat com han anat, la CUP ja va fer-se la trampa al solitari la mateixa nit electoral acceptant la derrota i fent bo el deshonest sistema electoral espanyol i, posteriorment, ha vingut el que tots ja sabem; negociacions interminables, tacticismes de vol gallinaci, victimisme falsari i declaracions i contradeclaracions xulesques i sobreres. És a dir, un ridícul espantós propi d’egos pujats de to mentre l’Estat maquina la seva feina implacablement.
Doncs bé, vist aquest panorama descoratjador, és evident que no ens queda més remei que tornar a carregar les piles i mantenir encesa la flama a través de les urnes. Només ens queda això. Hem d’anar a votar tant sí com no encara que sigui per fer veure a alguns polítics que això va de debò i que ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. Dues poderoses raons, des del meu entendre, ens obliguen a no abaixar la guàrdia i evitar de fer-nos els mandrosos. Primer de tot, cal tenir ben present que això és una cursa de llarg recorregut amb una duresa que encara no hem capit. Madrid ens vol desanimats perquè creu que, en definitiva, l’estat súper protector del qual gaudim com a ciutadants occidentals, farà minvar les nostres ànsies revolucionàries. I en aquest sentit és molt probable que no els manqui raó. Si el proper 20D l’independentisme obté un mal resultat electoral, tot el món ho llegirà com que el procés català comença a desinflar-se. Per contra, si tenim un gran resultat, amb la possibilitat -atenció!- de superar el 50% dels vots, serà una altra clatellada a l’Estat i reanimarà un procés mig podrit a causa del desànim i el ridícul ja esmentat més amunt. Que la CUP irresponsablement opti per no presentar-s’hi té una lògica evident vistes la seva manera de fer les coses, però això no vol dir que l’abstenció ara mateix representi una opció revolucionària i trencadora. Just el contrari, acabarà representant en definitiva que uns altres votin per tu.
I finalment, la qüestió té un punt d’orgull propi també. Catalunya no es pot permetre el luxe que personatges tan lamentables i execrables com Carme Chacón o Albert Rivera, autèntics professionals de l’odi, guanyin unes eleccions en plena voràgine sobiranista. Això seria un desastre de dimensions desconegudes que incrementaria el ja prou inflat desànim actual, a més d’engreixar la burla i l’ego unionista. Tenim també una missió heroica per fer, hem de fer fora d’una vegada per totes el polític més barrut de la nostra història, el paràsit que seria l’orgull de qualsevol règim comunista per la seva fidelitat a l’aparell administratiu i burocràtic. Hem d’enviar a casa Josep Antoni Duran i Lleida i fer-li el favor de guanyar-se la vida com qualsevol altre mortal. Per favor, fem-ho possible.
Conec força gent (i no de l’entorn de la CUP) que fa uns dies deien que no votarien, o per cansament o també per transgredir el sistema espanyol d’una vegada. Si és per cansament, ho puc arribar a entendre, però creieu-me que no hi ha cosa més revolucionària que veure com l’independentisme tenyeix de color propi el mapa la nit electoral. La transgressió és anar a Madrid i dir-los a la cara que marxem. Votant ho podem aconseguir; no votant, segur que no.
