Som al mes d’agost, fa calor, les ciutats es buiden, la gent marxa de vacances i gairebé tothom té més temps lliure.
Sóc de l’opinió que cal un temps de desconnexió, de descans, de reflexió interna, de buidar la ment i alhora d’ordenar els teus pensaments.
Justament tot això és el que hauríem de fer la majoria (consell), perquè si no, ens trobem en situacions incòmodes, innecessàries, i en creem.
Sempre he pensat que l’ANC ha jugat un paper importantíssim dintre de tot el procés independentista, tant és així, que ha acabat sent una entitat referent a l’hora de manifestar-se, de sortir al carrer improvisadament, de crear un vincle entre tots i totes per lluitar per una mateixa causa.
Per tot això, poc s’entén el paper que està jugant, en els últims mesos, l’entitat presidida per Elisenda Paluzié.
L’ANCh començat a agafar un caire “apocalíptic”, amb decisions poc ortodoxes, poc ètiques i sorprenentment impensables.
Va començar jugant un paper partidista degut a la no investidura del president Puigdemont, cosa estranya, ja que l’ANC mai s’havia posicionat a favor o en contra d’un partit o unes sigles.
Després vam veure una cosa encara més estranya: l’ANC promocionant i subvencionant una campanya política, d’una plataforma on en teoria havia d’englobar diferents pluralitats independentistes, cosa que finalment va acabar sent un únic projecte, que ha acabat restant més que sumant.
I ara veiem com, sense saber el perquè ni el com, l’ANC s’apropia de la diada de l’11 de setembre, un dia assenyalat per a tota la població del país. Quin sentit té que una entitat pugui vetar o deixar de vetar partits polítics? Des de quan l’ANC mana per sobre dels altres? Quan es va decidir que l’ANC fos l’entitat representant de tots els catalans i catalanes? Jo diria que mai ni enlloc.
Trobo delirant que una entitat referent en el procés s’hagi pogut sortir tant de la carretera, amb unes accions i declaracions totalment fora de lloc, gens representatives del que va ser l’ANC de Carme Forcadell.
Ningú, i quan dic ningú és ningú, es pot apropiar d’un dia tant assenyalat, de la diada de Catalunya, de la diada del nostre país. Igual que tampoc es pot apropiar de l’1 d’Octubre, un dia en què partits, dirigents i poble vam anar de la mà i ens vam deixar la pell literalment al carrer per defensar el nostre dret a vot, el nostre dret a República.
Declaracions de la presidenta Elisenda Paluzié, amb un to crispat, inclús enrabiat, fa que ens dividim molt, igual que comentaris o tuits de gent propera a aquesta idea que s’ha de buscar un culpable per a tot, aquesta idea, equivocada, d’atacar indiscriminadament la gent que porta més de 80 anys deixant-se la vida per assolir una Catalunya independent.
Trobo realment fastigós, per exemple, que es linxi i s’ataqui indiscriminadament persones com Joan Tardà, que porta tota la vida defensant una Catalunya lliure; mentrestant, molts dels que ara el critiquen, veien bé un govern del PP amb Aznar al capdavant: d’això s’en diu hipocresia.
M’agradaria que aquest gir delirant que ha fet l’ANC fos una simple “taca” en la història d’aquesta gran entitat, perquè no entenc que els passa. Seguir amb aquesta l’ínia de confrontació, creant malestar i atacant a tothom qui no veu l’actualitat política com ells, farà que l’independentisme es divideixi, i ja no parlem de partits o ideologies polítiques, parlem de la divisió del procés tal i com el coneixem, i és una cosa que no ens podem permetre.
La vida i l’actualitat política cada dia varien i ens hem d’adaptar a les circumstàncies que ens depara la política, ja siguin bones o dolentes.
Recordem que tenim gent a la presó i a l’exili. De veritat l’ANC creu que la millor manera per ajudar-los a ser lliures és crear aquest estat de confrontació entre nosaltres? Si es que sí, van molt i molt equivocats.
Mentrestant, tot això són crispetes per a la gent que ens vol mal, estem agafant un caire fregant el ridícul i, repeteixo, és una cosa que no ens podem permetre.
Conjurem-nos de nou, treballem plegats, cadascú des del seu espai. Unitat? És clar que sí, la millor unitat, la d’acció, amb la transversalitat i la pluralitat de l’independentisme català, només així ens en sortirem. Si no, ens esperen temps foscos i alguns hauran avalat que arribem a aquests temps.
Jo aniré a la diada, organitzi qui l’organitzi, perquè és la diada del meu país i com sempre he fet, sortiré al carrer a celebrar i reclamar el que jo cregui convenient, com a militant d’ERC, però també com a ciutadà de Catalunya i això ningú mai m’ho podrà treure ni retreure.
