Assolella’t cap endins, projecta i enlaira el clos cap enfora. Tenyeixes de color, amb un somriure clar, l’ombra del carreró que ens retroba. Portes dins teu el nucli d’una bonica essència preparada per ser esbrinada. No importa quan, ni on, ni de quina manera però la teva aura hi és i hi serà.
Estima tant com puguis i que t’estimin tant com et deixis estimar, i més. Estima tant que, si mai s’acaba, encara puguis respirar d’allò compartit. Promet no ser mai la meitat d’algú altre, vas néixer sent una persona completa amb i sense un ‘’nosaltres’’. Fes teva, en l’espurna que enllaça les teves mans amb d’altres, la teoria del fil vermell. Estreny fort els segons que, neguitosament i vergonyosament, fugen quan t’endinses en l’aixopluc dels seus braços.
Que sigui pur i de veritat, que s’enlairi el perfum de l’ànima cada vegada que el veus, que milers de cançons t’omplin el cor i la ment en el seu nom, que tanquis els ulls i hi aparegui la seva mirada, que ressoni l’eco del teu nom a través de la seva veu, que desitgis una i una altra vegada navegar per la línia que forma el somriure dels seus llavis… Que mai sentis que s’ha fet fosc i tard per a dir un ‘’t’estimo’’.