“Si una dona entra en política, canvia la dona; però si n’hi entren moltes, canvia la política”. La frase és de l’expresidenta xilena Michelle Bachelet (2011), però l’he repescat recentment llegint Dona i Poder, de Jenn Díaz (Ara Llibres, 2020), un llibre hàbil que, amb una lectura àgil apta per a tots els públics, arriba directe al moll de l’os de totes les estructures que conformen els sistemes en els quals vivim: el poder. L’actual i el que ens ha precedit, i el que ens empassarem encara molts anys si desistim de la lluita feminista, una batalla per un dret que molesta, i molt, als que tot ho manen.
Bachelet parla de la política, però la cita és traslladable a qualsevol àmbit de poder: l’econòmic, el social, l’esportiu, el cultural, l’educatiu i tots els cognoms que hi vulgueu afegir. Un poder dirigit des dels segles dels segles per homes, que ja hi eren, sense que es qüestionés mai per què hi eren ells i no unes altres, com en una cadena tròfica en la qual, per una qüestió natural, els animals més grans es mengen els més petits. És llei de vida, esculpida en pedra.
De mica en mica —massa de mica en mica— s’aconsegueix que el poder faci un clic d’aquells que permeten que, sobre la pedra, es pugui tornar a escriure. La llei d’Igualtat de 2007, de fa només 14 anys, va establir que en les llistes electorals hi ha d’haver un mínim del 40% de dones i que, de cada cinc llocs a la llista, dos han de ser ocupats per dones —un punt que denota que ja es preveia que alguns tindrien la idea d’entaforar-les totes al fons de la papereta, compartint espai amb els fòssils. Especifico que la llei no parla de dones, diu que cada “sexe” no pot ser menys del 40%, però com que a l’inrevés era (i és) inexistent, escric directament dones, que venia a ser això.
Amb la citada llei i després d’una dècada i mitja, les eleccions d’aquest 14-F han deixat el Parlament més paritari de la història de Catalunya, amb un 48,1% de diputades. Hi haurà més dones que mai. Hi hem arribat. Veurem com es tradueix. Perquè la xarxa d’arrossegament del masclisme —que tot ho atrapa i tot ho impregna— està teixida amb prou força, voluntat fèrria i disciplina per haver pogut esdevenir una qüestió estructural. És a tot arreu. El poder continua sent majoritàriament masculí, massa masculinitzat. I els homes continuen manant, copant els llocs principals, els de presa de decisió, amb uns horaris i una dedicació només aptes per aquells que, a fora, tenen assegurada la seva cura i la dels seus, amb el dinar fet, la casa neta i amb algú fent funcionar la família, amb fills i filles, i amb avis i àvies, amunt i avall.
Aquesta xarxa, n’hem de ser conscients, no és infranquejable. No ho ha de ser. Com diu Díaz, les dones “no volem ser-hi per constar i prou, volem ser-hi per intervenir”. L’estructura del poder ha de canviar, s’ha de feminitzar. Incloure la visió de la dona, i ser més fidel a la realitat de la societat, que és un arc iris que va molt més enllà del pensament únic de l’home blanc de classe afavorida, un cromo massa repetit d’un àlbum que ja és antic.
Quan la qüestió és estructural, però, els canvis són lents, feixucs. I la realitat del dia a dia ens demostra, amb dades, que la cosa va per llarg. L’enquesta que elabora la Xarxa Vives d’Universitats —que engloba 22 universitats— apunta que els ensenyaments continuen reproduint les tasques de l’àmbit domèstic marcades pel gènere: “Elles s’orienten més cap a les àrees de salut i de cura, mentre que ells a les relacionades amb l’espai exterior de poder i de presa de decisions”, en uns àmbits de coneixement “amb més oportunitats laborals, reconeixement i prestigi social”. L’estudi és del 2019. La realitat, que dèiem.
Encara ens costa massa trencar amb les costures establertes i arribar a les esferes de poder, i encara ens costa més ser-hi com a protagonistes. Deia Bachelet que, si en som moltes, el poder canvia. Al Parlament de Catalunya en som més que mai. Veurem com es trasllada tot plegat als llocs de decisió. I veurem si ja, en aquesta legislatura, es produeix un altre d’aquells clics que calen per avançar cap a una societat més justa i igualitària, creant nous referents, donant un cop de timó que sigui capaç d’esquitxar-ho tot.
