La coalició amb el partit liberal, l’any 2009, era la desitjada per Angela Merkel per a poder dur a terme una política d’austeritat que ajudés a rebaixar l’enorme endeutament públic alemany de gairebé un bilió i mig d’euros. Merkel, però, es va trobar amb dos factors que li van espatllar els comptes. Un, és la crisi mundial i especialment la crisi financera europea que ha obligat a Alemanya (com a tants altres paisos) a endeutar-se encara més ni que sigui provisionalment (gairebé fins als dos bilions). L’altre factor és que els liberals del FDP no van correspondre a les seves esperances. El cap dels liberals i ministre d’Afers Estrangers, Guido Westerwelle, era un bon polític d’oposició, però al govern no va demostrar que tingués la talla que caldria per saber distingir les coses essencials de les que no ho són. La conseqüència va ser una decepció pública creixent tant entre la població en general, com entre alguns polítics de la coalició governant. El relleu de Westerwelle com a cap del partit liberal i la seva substitució per un dels membres de la “jove guàrdia del partit” no va aconseguir aturar la davallada d’aquest en les enquestes d’opinió, i no és segur (però no pas descartat) que a les pròximes eleccions federals pugui sobrepassar el 5 % de vots que calen per a aconseguir escons al Parlament Federal. Això, i a pesar dels indubtables èxits d’Angela Merkel en política internacional, posa, quan escric aquestes pàgines, un signe interrogant sobre les possibilitats electorals de Merkel en el futur. A més hi ha un factor que no cal perdre de vista. Merkel (igual que passava amb Helmut Schmidt, l’ex-canceller que encara avui és venerat per la majoria dels alemanys), com a persona de ràpida intel·ligència, no té sempre gaire paciència amb els que són de massa lentitud de pensament i això, tant com el seu sentit de conservació del poder, no li ha creat tan sols amics, tant més que, encara avui, hi ha qui no s’avé a la idea de que el partit sigui dominat tant clarament per una dona.
A pesar de tot, la meva modesta opinió és que Angela Merkel és, en aquests moments, l’únic polític alemany de talla, capaç de treure el país de les dificultats presents. Els actuals partits de l’oposició estan plens de bones intencions, però, com diem a casa nostra, d’aquelles l’infern n’està ple, i els resultats d’una tasca de govern d’ells (per raons que sobrepassarien ara els límits d’aquests esbossos) crec que empitjoraria més i per molts anys l’estat financer del país i frenaria la recuperació d’Europa de la seva crisi.
En molts moments de la seva vida, Angela Merkel ha estat subvalorada tant per propis com per contraris. Crec que en aquests moments passa el mateix i que la cancellera alemanya podria tornar a sorprendre a tothom amb un èxit electoral del que, avui per avui, molts dubten per factors que veurem al final de l’article.
Abans, però, mirem-nos qué passa en aquest període tan agitat de la carrera d’Angela Merkel. De judicis sobre la seva feina en aquests darrers tres anys n’hi ha de tots colors i per tots els gustos. La seva gestió en el camp internacional, p.e., sigui en l’àmbit de la UE, o dels països de la G8 o de la G20, ha estat altament lloada, fins i tot pels que després li han recriminat de ser “prepotent” o “hegemònica” i l’han acusat de voler “germanitzar” Europa, caigui qui caigui.
Aquí és oportú de recordar una característica constant de Merkel que he remarcat a l’article anterior. Ni quan tractava amb els periodistes al Berlin oriental, ni quan va lluitar per aconseguir un escó de diputada, ni quan va fer-ho per a arribar a la presidéncia del partit, Merkel no ha usat mai cap métode d'”ordeno y mando” ni de setciéncies saberut. Cada vegada ha escoltat a la gent, discutint amb els seus interlocutors els problemes que tinguin i tenint-los realment en compte. I enmig d’una conferència on xoquen durament opinions completament oposades, és la mediadora més important que ajuda a trobar un consens dins de les possibilitats de cada cas. Això vol dir que gairebé sempre, els que li recriminen tal o qual decisió, en el moment de prendre-la li han fet sovint costat per no carregar-se les culpes d’un fracás, però després no en volen saber res i posen el crit al cel si les conseqüències no són les que ells voldrien deixant per a Merkel el paper de la dolenta de la pel·lícula. Què vull dir amb això? Senzillament que Merkel no “mana”. Ni pot fer-ho, ni els alemanys no voldrien que ho fes. El que pot fer, el que intenta sempre (com ho fa tot polític) és de guanyar aliats per a aquelles solucions que ella cregui millors. Però de miracles no en pot fer, i més d’una vegada ha hagut d’acceptar decisions (p.e. d’un front comú Hollande-Monti-Rajoy) que no ajuden pas a fer sortir el carro del pedregar. Darrerament sembla fins i tot que la deriva de França cap a solucions més fácils i més populars, deixa Alemanya gairebé aillada. Si al final el govern alemany no té més remei que seguir a tots els altres amb una política més “alegre” -i això pot passar molt més de pressa del que molts creuen-, de moment hi haurà a Europa un sospir d’alleujament, però més tard vindran els ais i uis quan la manca de reformes es tradueixi en un allargament i un agreujament de la crisi actual. Llavors seria un “correm-hi tots” i una pluja de recriminacions contra Alemanya per no haver estat més conseqüent. Almenys ja són fins i tot veus franceses les que surten en defensa de Merkel. El 28 d’abril es podia llegir a “Le Monde”: “La veritat és que el partit socialista està molt dividit pel que fa a la política econòmica. Enlloc de trobar una estratègia per solucionar la crisi de deutes, ha trobat un ase dels cops molt pràctic: Europa. I com que Europa es difícil de personalitzar, els trets van contra Angela Merkel. Per polítics que tenen la responsabilitat de la crisi actual, és molt més fàcil acusar-ne algú de fora. És un joc infantil, però molt perillós”. I a “Liberation” es podia llegir un dia després: “Sobre la rígida política de retallades es pot discutir; fins i tot cal discutir-la, però carregar el mort a Berlin o a Brusel·les és pura demagògia”.
A una altra banda d’aquesta semblança de la cancellera alemanya, he dit que en sóc un “fan”. Això, no cal dir, no significa pas que la posi en un pedestal ni que cregui que totes les seves decisions siguin òptimes. Però si que crec que aquestes decisions són les que ella creu possibles i més adequades, ni que sigui com a mal menor per tal d’evitar-ne de pitjors. També crec que si Merkel governés a Espanya enlloc d’aquestes figures actuals de pim-pam-pum, d’altra manera aniria tot.
Angela Merkel té una formació científica i una manera racional d’enfocar els problemes, sense emocionalitats i sense ulleres ideològiques que no encaixen amb el seu taranná. Merkel, a l’hora de la veritat, es pren més seriosament que altres polítics el jurament fet en el moment de prendre posessió del càrrec: “preservar el poble alemany de tot dany”. I per a fer-ho, ha de xocar sovint amb els que no es prenen els juraments tan seriosament, amb els que governen seguint més els interessos peronals o de partit que no pas els generals dels seus països. Aquesta manera de fer, com deia al final de l’article anterior, li ha valgut un alt grau d’estima entre la població alemanya, més enllà de les fronteres del propi partit. En aquests moments els alemanys que desitgen que Merkel segueixi al cap del govern alemany representen ja una mica més del 60 % de la població, mentres que l’acceptació del candidat socialista Steinbrück queda al voltant del 30 %.
Cal recordar també que sota la presidéncia de Merkel, el partit s’ha desplaçat bastant cap a l’esquerra, en un procés que els comentaristes anomenen “la socialdemocratització del CDU”, i l’ala més conservadora ha perdut pes i influència. Aquest procés ve, d’una banda. del fet que Merkel, vinguda de l’Alemanya ex-comunista, no tenia cap arrel en els grups i capelletes que representaven l’antic caràcter del partit. D’altra banda, també del fet que el pensament racional de la cancellera ha calculat pragmàticament que de vots en pot esgarrapar cap a l’esquerra, però no cap a la dreta. Això fa encara més absurda la comparació amb Hitler i amb els nazis que s’ha vist en alguna premsa europea, i no sols a Grècia.
I, finalment, quin pot ser el futur polític de Merkel? Què pot passar a les eleccions federals del proper 22 de setembre? El panorama de partits s’ha complicat recentment amb la fundació d’un de nou, “Aliança per Alemanya” (AfD), que propugna la “sortida ordenada” fora de l’euro i la substitució d’aquest, sigui per monedes nacionals, sigui per unions monetàries més petites entre paisos d’economia més homogènia. És gairebé segur que tindrà bastants vots de gent que es deixará endur per un vagarós sentiment de protesta contra tota la crisi actual.. Encara que no aconseguís d’entrar el parlament, si aconseguís d’un 2 a un 4 % dels vots i si aquests es restessin dels del CDU o del FDP, trasbalsaria totes les possibles prediccions electorals i complicaria la formació de nou govern. La darrera possibilitat que sempre queda és la formació, altra vegada, d’una “gran coalició” entre el CDU i el SPD. En tot cas, avui per avui, amb les dades actuals, sembla el més probable que, en la combinació de partits que sigui, Angela Merkel segueixi sent cap de govern per quatre anys més. L’única constel·lació que podria impedir-ho seria que el SPD i els Verds formessin coalició amb “Die Linke” (“L’esquerra”), el partit successor de l’antic partit de la dictadura comunista, amb el que fins ara ningú es vol lligar de cap manera en l’àmbit federal. Dir per endavant que és possible una coalició amb els comunistes faria perdre vots tant al SPD com als Verds. No dir-ho, però després fer-ho, podria representar una clatellada encara més forta a la es eleccions del 2017, i per això no és pas cap solució fácil ni agradable per al SPD. Així, doncs, és molt alta la possibilitat de reelecció de Merkel com a cap de govern, i els europeus s’haurien d’anar acostumant a aquesta idea.
Cas, però, que pels motius que fos Merkel deixés (o hagués de deixar) la presidéncia del govern alemany, crec que seria una de les figures més idònies per a algun dels llocs claus de les institucions europees, sigui el que ara ocupa Barroso o els que ocupen van Rompuy o Ashton. Però això ja seria tota una altra història…
De moment el paper d’ase dels cops que li carreguen els mals polítics dels paisos en crisi fa comprendre que, segons una recent enquesta a Europa del Pew Research Center de Washington, així com un 74 % dels alemanys troba encertada la seva actuació en la crisi financera, en canvi la troben dolenta el 88 % de grecs, el 57 % d’espanyols i el 50 % d’italians. I no em faig cap il·lusió de que veus com la meva (molt petita i marginal) puguin corregir la mala imatge de la cancellera alemanya (en concepte meu, molt immerescuda). En tot cas, celebraria molt que aquesta “breu semblança” hagués complert la seva intenció i hagués ajudat als lectors del MD a mirar-se més objectivament la figura d’Angela Merkel.
