Després de la caiguda del mur Angela Merkel va decidir col·laborar activament en els nous partits que es formaven. El CDU oriental, que havia estat un simple titella dels comunistes, no era sant de la seva devoció. El SPD, que s’havia format novament a l’est, encara parlava d’una reforma que permetés la continuació dels dos estats, cosa que per a la jove doctora Merkel era voler fugir de la realitat. Al final va entrar al nou partit “Obertura Democràtica” (DA : Demokratischen Aufbruch). La gent del partit, comprensiblement una mica caòtica, tenia al principi una fita de caràcter ecológic i social, però va evolucionar ràpidament cap a propugnar la reunificació i l’economia social de mercat.
Com a conseqüència d’aquest canvi alguns dels fundadors se’n van separar, com Friedrich Schorlemmer, una de les figures més conegudes de la resisténcia interior. Però encara que de primer el seu president va ser Wolfgang Schnur, un home que després va haver de dimitir quan se li va provar que havia estat informant de la policia política, amb Rainer Eppelmann va tenir un dirigent prestigiós i net de tota sospita, que duria al partit a col·laborar amb el CDU i al final a fusionar-s’hi. El vicepresident del partit, Neubert, que va ser qui va donar-li un lloc a Angela Merkel, més tard va dir d’ella: “Era una persona d’aparença insignificant fins a l’extrem. Però en poc temps va demostrar la seva vàlua. Es va fer ràpidament imprescindible per a tots i era el pol tranquil amb el que tothom podia parlar dels seus problemes”.
El febrer del 90 es va produir una circumstància que després es repetiria més d’una vegada i seria típica per a la posterior carrera d’Angela Merkel: en un moment determinat rebre casualment una nova comesa, i complir-la tan bé que cada vegada li representà fer un pas de gegant cap al cim d’una carrera política, inesperada per tots els que la coneixien.
La primera ocasió, doncs, es va produir quan el cap del partit, Schnur, es va trobar un dia que tenia dos terminis al mateix temps i li va encarregar que el representés a un esmorzar amb periodistes occidentals que havia organitzat la Fundació Adenauer del CDU. Quan Merkel va adduir que ella oficialment no era ningú per representar-lo, Schnur, amb un ràpid cop de ploma, la va nomenar portantveu del partit i va desaparèixer, deixant-li la responsabilitat d’enfrontar-se amb els periodistes sense preparació prèvia. Aquests, de primer, van quedar decebuts ja que havien esperat de conèixer a una de les figures que semblaven determinants en aquella situació. Però no van trigar a canviar d’opinió. Aquella “ningú” contestava les seves preguntes sense les frases fetes i la retòrica acostumada en aquestes ocasions i ho feia objectivament i de manera tranquil·la. D’ella en rebien veritable informació i no conceptes estereotipats.
Aquesta va ser exactament la impressió que en els anys següents ens va causar als que vam poder seguir a la televisió les seves actuacions i declaracions. Per fi escoltàvem algú que responia exactament a les preguntes que hom li feia, sense esquivar-les amb respostes nebuloses que amb moltes paraules no diguessin res. Era una dona política d’una mena desacostumada, que deia allò que pensava i creia just, i que revelava una gran fermesa de conviccions. Reconec que des de llavors sóc un “fan” d’Angela Merkel i, a pesar de les difícils circumstáncies que ha hagut d’afrontar en aquests darrers anys encara no ha fet res que m’hagi fet canviar d’opinió. Tornem, però , enrera.
Per a les primeres eleccions lliures del 18 de març del 1990, el partit de Merkel, el DA, va formar part de l'”Aliança per Alemanya”, juntament amb dos partits demòcrata-cristians que, contra tots els pronòstics que eren favorables a la socialdemocrácia, va guanyar les eleccions per gran majoria. El nou primer ministre Lothar de Meziére (un científic, i també excel·lent violista) havia fet venir de l’oest un home del CDU, el periodista Maass, per tal que organitzés l’oficina del nou portantveu del govern Matthias Gehler. Maass va indicar de seguida que la tasca era massa grossa per a un home sol ii que calia algú com a segon portantveu. Ningú no sabia qui proposar, però Maass va recordar la reunió amb Angela Merkal i la va presentar a de Meziére que hi va estar de seguida d’acord. Altra vegada ens trobem en el cas d’un altre pas inesperat cap a un nou lloc de responsabilitat. Però no n’hi ha prou amb fer-lo, casualment o no. Cal saber fer amb èxit la nova tasca i demostrar que els que li han encarregat ho han encertat. I això, Merkel ho ha aconseguit sempre.
El primer govern democràtic de la República (ara sí) Democràtica Alemanya, des de les eleccions fins a la reunificació amb la República Federal, va durar menys de set mesos. Com va dir Merkel després: “Treballàvem intensament per a fer desaparèixer el nostre govern i el nostre estat…”
Si el primer portantveu, Gehler, acompanyava a de Mezière a Bonn o a les capitals estrangeres on es decidia el futur del país, Àngela Merkel era la que informava la premsa internacional per a la que ràpidament va ser una figura tan coneguda com respectada per la seva objectivitat i la seva claredat directa. Aviat, però es van canviar els papers. Per a Gehler, els viatges en avió eren un malson, i així després de poc temps, va ser ell el que es quedava a Berlin i Merkel la que acompanyava al cap de govern. I en aquesta funció va conèixer personalment a moltes de les figures de la política alemanya i internacional, que van aprendre a tractar amb respecte aquella noia senzilla i sense pretensions, que sempre sabia de què estava parlant i cumplia eficientment la seva feina. Un dels periodistes que la va tractar en aquell temps, va escriure més tard: “Com a portantveu del govern era la millor font d’informacions al Berlin oriental, sempre complint una paraula donada, i informant amb veu mesurada dels consells de ministres amb un sentit innat per allò que era essencial.”
En les negociacions sobre el tractat de reunificació, que per part del govern de la RDA va dirigir el seu ministre de l’interior Günther Krause, Merkel va tenir ocasió de col·laborar-hi molt intensament i quan després de la reunificació van venir les primeres eleccions generals per a tota l’Alemanya unificada, Krause li va oferir la candidatura per l’escó de diputat de la circunscripció de Stralsund/Rügen, a la costa del Bàltic a tocar de la fontera polonesa. Allà va haver de competir amb altres candidats locals del partit, però amb la seva capacitat no tan sols de parlar sinó també d’escoltar-se els altres, es va fer seus els delegats de la circumscripció que van aprovar la seva candidatura i en les eleccions va guanyar el mandat directe amb un 48,6 % dels vots. L’escó l’ha mantingut des de llavors a cada nova elecció.
Després de les eleccions, de Mezière va abandonat voluntàriament la política, i Günther Krause també va haver de retirar-se a causa d’uns negocis tèrbols que no va poder aclarir ni justificar. Així, Angela Merkel va quedar a primera línia i va heretar de Lothar de Metière el lloc d’un dels vicepresidents del CDU. Per abreujar, Merkel va esdevenir, de primer, ministra per assumptes de la Dona i de la Joventut, i més tard ministra d’ecologia. En aquest lloc va poder demostrar una altra vegada la seva vàlua organitzant i dirigint a Berlin, el 1995, la conferéncia de la ONU per a la protecció del clima. Merkel treballà incansablement contra les moltes resisténcies que va trobar i fent de mediadora entre gent de pensament molt oposat, va aconseguir de fer firmar a tothom el “protocol de Berlin”, que seria una important base de treball per la conferéncia posterior a Kyoto. En aquest periode, el seu secretari ministerial era Peter Hintze, que més tard seria secretari general del CDU. En Hintze és el que primer va expressar el que després hn dit molts dels col·laboradors que ha tingut Merkel en els darrers vint anys: “No he trobat mai cap persona que sigui capaç com ella d’aprendre amb una rapidesa semblant”.
Les etapes següents de la carrera política d’Angela Merkel són més conegudes. Després de la derrota electoral dee Kohl, el seu successor Wolfgang Schäuble la va nomenar secretaria general del CDU, i quan Schäuble va haver de deixar el càrrec per la seva possible complicació en la financiació il·legal del partit, Merkel en va ser la nova presidenta. Aquest lloc no li va caure per la gràcia del cel. Abans de la convenció del CDU que havia d’elegir nou president, a diferència dels seus possibles rivals, va recórrer totes les delegacions regionals del partit presentant el seu programa als que serien delegats a la convenció, discutint seriosament amb ells i escoltant els seus problemes. Això la va portar a ser elegida per una majoria aclaparadora que li va permetre d’erigir-se de seguida en cap de l’oposició al parlament i més tard, el 2005, ser cap de govern (cancellera federal) de l’anomenada “gran coalició” amb els socialdemòcrates, i des de la tardor del 2009, cap de govern de coalició amb els liberals del FDP. I aquí comença el periode turbulent que li comportaria tant una pila d’atacs provinents d’altres països, com una popularitat creixent a Alemanya, molt més enllà de les fronteres del propi partit.
