Aquests dies es succeeixen les notícies confirmant o desmentint que l’exprimer ministre luxemburgués Jean Claude Juncker compti amb el suport de Merkel per esdevenir el nou President de la Comissió Europea.
Diversos noms alternatius van sorgint a la premsa i els opinadors més informats s’esglaien indignats per l’estafa que seria que el guanyador de la contesa no fos un dels “spitzenkandidaten” que les grans famílies polítiques europees van presentar a les darreres eleccions.
Personalment entenc l’esglai, però tots estàvem avisats. Els Tractats diuen que són els governs europeus els qui decideixen qui ha de dirigir la Comissió Europea, i tot i que la veu del Parlament Europeu ha d’ésser “escoltada”, enlloc diu que sigui vinculant per a la nominació.
És clar que sabem que Europa pateix d’un gran dèficit democràtic (només incrementat pel naixement de la Troika), i que aquesta és una de les causes principals del creixent euroescepticisme. Per això va néixer la idea que cada família política proposés un candidat i que el qui aconseguís més diputats governaria la Comissió Europea. Però la realitat és crua, i el Parlament Europeu elegit amb poc més del 40% de participació potser no tindrà força per imposar ningú. Encara menys tenint en compte que a un país com Alemanya només el 9% de la població sabia que Juncker era el candidat popular a liderar la Comissió.
I en tot això entra Merkel. Europeista moderada, es troba amb un dilema. Proposar Juncker contra la opinió de Cameron, Suècia i altres Estats o enfrontar-se al Parlament Europeu amb un tercer home/dona que tingui un major consens entre els governs?
La qüestió és que Juncker no només és de la família política de Merkel, sinó que també és un fervent federalista europeu, i mai serà acceptat dòcilment per la Gran Bretanya. És més, la seva elecció tot i fer més “democràtica” la Comissió, podria donar una nova empenta a Londres cap a fora del club europeu.
Personalment, no tinc Juncker en gaire bon concepte. El seu cinisme durant la crisi i la seva posició contra la consulta no em conviden a ser-ne un defensor. I no crec que resolgui el dèficit democràtic algú que porta 20 anys co-governant Europa com a primer ministre. Tampoc crec que la seva falta de carisma sigui una garantia per a combatre els populismes que assolen Europa. Tanmateix és evident que si no se’l tria a ell, serà una estafa a molts electors i un nou greuge democràtic que faria més racional que mai abstenir-se al 2019.
Passi el que passi però, és imprescindible que els propers anys es faci un canvi quirúrgic en els Tractats que permeti l’elecció democràtica del President de la Comissió Europea. O que almenys doni al Parlament Europeu capacitat per nominar el candidat encara que posteriorment requerís el suport d’una majoria d’Estats.
Entenc que Merkel té un dilema al no saber si val la pena donar suport totalment al “demòcratic” Juncker, però que no s’equivoqui, el que els ciutadans volen no és un nom o un altre, sinó una reforma que els permeti a ells decidir qui lidera la Unió i de quina manera ho fa.
Cal donar poder a la gent per a triar quin és el projecte que més els convenç per Europa, i obligui l’elegit a rendir comptes de la seva feina davant de la societat europea, i no a 28 governs cadascun amb els seus interessos. Tota la resta és la xocolata del lloro.
