“Qui perd el seu, perd el seny” diu una dita catalana. I quan aquest “perdre el seu” vol dir milers de conciutadans morts entre els que hi ha parents o amics, és ocmprensible que les emocions dominin els ànims i que els raonaments racionals tinguin ben poques probabilitats ni de treure el nas per un cantó.
Aquests dies amb la (sí: escandalosa) penúria de material de vacunació a tot arreu (a Espanya, pel que sembla, també complicat per més d’una decisió obscura del govern central) pugen cada dia de to els retrets contra la Unió Europea i contra la Comissió que sembla que no ha fet res bé. Per això he trobat molt interessant un article que va publicar el dia 24 el Frankfurter Allgemeine (conegut per la seva abreviatura FAZ), del seu corresponsal a Brussel·les Werner Mussler. En el seu text, Mussler fa un interessant estudi dels motius pels que creu que s’ha arribat a la situació actual i en faré aquí un resum.
Comença exposant que la opinió popular és que “Brussel·les” (o la presidenta de la Comissió) han fet les comandes massa tard i per massa poc material i que s’han deixat enredar per les empreses farmacèutiques, mentre que altres paisos (EEUU, Gran Bretanya, Israel, etc.) ho han fet millor. Aquesta opinió no és pas falsa, diu Mussler, i passa a explicar alguns motius del desastre.
Per començar, cap dels polítics que ara reben els cops va fer personalment les negociacions. No era la seva feina. Aquesta va ser feta per funcionaris de la Unió. I, primera, tant aquests, com els dels estats membres tenien ben poca experiéncia en negociar grans quantitats de vaccins amb empreses privades. Segona: es van concentrar massa poc en el fet que els vaccins no tan sols calia comprar-los sinó que també calia produir-los. I tercera (i aquest és un problema típic de la UE) durant les negociacions calia coordinar-les amb cadascun dels paisos membres, cosa que va retardar molt les comandes.
Qui creu – diu, tot seguit- que Alemanya (o diguem, qualsevol dels països membres) haurien pogut aconseguir els vaccins més ràpidament, s’equivoca. Els buròcrates de l’administració no ho haurien fet millor. Predomina -diu- “no solament a Alemanya, però també aquí”. Una barreja de burocratisme, perfeccionisme i pensar més en la pròpia seguretat, de les que sobretotm s’acusa a “Brussel·les”.
I parlant de les diferències amb altres estats diu que aquests (els que he citat més amunt) han triat altres camins, que a la UE hauria estat impossible d’adoptar. Per exemple, que Israel passés els resultats íntegres de les vacunacions a les empreses productores, a la UE, que tant vigila la protecció de les dades dels ciutadans, hauria estat impensable. Fins aquí, Mussler.
Tot això ja sé que no exculpa ningú ni ho intento pas. Però l’angoixa, el dolor i la indignació que domina tanta gent, no hauria de fer perdre de vista que els polítics no són déus omnipotents i que, enfrontats amb una situació tan inèdita com gravíssima s’agafessin a qualsevol bri d’esperança i que no es pensés (o no es parlés) com podia ser de problemàtic (o fins i tot improbable) que el material que calia per vacunar milers de milions de persones, pogués ser fabricat tan ràpidament com s’hauria desitjat.
Només podem esperar que la política internacional aprengui dels errors i que gent com Trump, Bolsonaro i altres irresponsables no facin agreujar una situació que ja és de les pitjors de les que ha viscut la humanitat en els darrers cent anys.
