Els catalans partidaris de l’autodeterminació i els demòcrates vam ser esbatussats per les forces brutes de l’Estat l’1 d’octubre de 2017, el govern que no va exiliar-se va ser empresonat, els independentistes perseguits pel fantasma de la por, aquell fantasma que dessota els llençols no hi té res. Per què tenen tant interès a fer-nos por? No serà que la por la tenen ells, les forces de l’Estat? Per començar els polítics feixistes, neofeixistes i, fins i tot alguns que s’autoanomenen d’esquerres. Tots aquests controlen l’anomenada justícia o, almenys, els alts tribunals on els hereus del franquisme fan el caldo gros als poders, sí poders, dominants. A tots plegats, els poders de l’Estat, no sé si se’ls escau el qualificatiu de monarquia bananera, d’oligarquia disfressada o què.
Alguns ingenus pensaran: ells espantats? Si tenen les porres i els tancs! Les grans revolucions i emancipacions de la Història s’han guanyat amb la tenacitat, la perseverança, la no-violència i la raó. Recordem els moviments de Gandhi, Luther King o el de les dones pel vot. A la curta o a la llarga les porres i els tancs no passen pel damunt dels pobles i els col·lectius decidits a guanyar la seva llibertat. Una gran majoria de catalans opten pel dret a l’autodeterminació; una quantitat cada cop més elevada, al voltant del 50% o més, volen decididament un estat propi. Contra aquestes majories l’Estat espanyol no hi té res a fer. Ho demostra el fet que tenen por. Si estiguessin tan tranquils no rondarien per les clavegueres, ni enviarien “piolins”, ni, amenaçarien, ni empresonarien innocents, ni farien trampes amb les seves pròpies lleis.
Ara, el presidente en funciones Pedro Sánchez, amb la por de perdre vots, ha venut la poca democràcia que li quedava a l’espanyolisme més ranci i autoritari. Aquest home va a la deriva, com tot l’Estat. No s’aguanten per enlloc. Com que amb les seves flaqueses maldestres i el seu personalisme arrogant s’ha carregat el Congrés i el Senat no pot aplicar el tristament famós article 155 de la Constitución i ara està regirant els despatxos dels seus assessors jurídics més fidels per mor de trobar una manera d’intervenir Catalunya i tenallar-nos com sigui. Està tractant d’aferrar-se al ferro calent de la Ley de Seguridad Nacional per la qual podria fer-se càrrec del comandament dels Mossos d’Esquadra i de les policies locals. Només li faltarien els guàrdies de seguretat privada de les botigues on compren els japonesos. Ell, el presidente en funciones, i els seus “compinches” faran el que sigui per tal que els catalans ens espantem i no sortim de casa el “dia després” de la sentència. Com el deposat Mariano Rajoy; no hi ha diferències. Tot això només prova que “ell i altres” ja saben quina serà la sentència. Si fos absolutòria no estaria, estarien, tan nerviosos ni, aquells “tots plegats” tindrien tanta por.
Als demòcrates catalans, siguem o no independentistes, ens ha anat creixent el coratge i la convicció a mesura que l’Estat ens ha “porrejat”, engarjolat i ha anat desplegant els seus fantasmes tacats de sang i perversió, però buits per dintre. Si la sentència és com sap el presidente en funciones (gràcies al compadrismo amb la justícia i les filtracions corruptes), els demòcrates catalans no ens quedarem a casa ni callarem. Nosaltres no pegarem a ningú ni cometrem atemptats sagnants amb petards de fireta, que ells imaginen com a “goma-2” o “TNT”; sortirem al carrer pels quatre punts cardinals de la geografia catalana, ocuparem el nostre territori i farem el què no poden ni imaginar, i això és el que els fa tanta por. Estiguem tots a punt per al “dia després2. No feu cas dels rumors que ara es fan córrer, no siguem ingenus i esperem aquell dia, però estiguem a l’aguait. Nosaltres no anirem contra les nostres policies encara que estiguin segrestades per la Lei de Seguridad Nacional, però ens posarem pacíficament al seu davant. Ni que vinguin “piolins” blaus i verds, ni tancs. Nosaltres sabrem el que hem de fer.
Si els fantasmes de l’Estat fan sang la vessarem amb patriotisme i honor. Ells seran els criminals als quals algun dia els arribarà el botxí. Ah! Encara que fins ara no ens han mostrat gens de confiança, algú a Europa, la UE, ja comença a posar l’Estat espanyol al costat de Turquia. El Parlament europeu està enviant una delegació per comprovar com està per aquests verals el tema dels drets humans. Serà avui o demà però, com diuen ells: a cada cerdo le llega su San Antón. Endavant demòcrates catalans! La República Catalana serà nostra, costi el que costi. Fermesa i coratge; els necessitarem, però guanyarem!
