Quico Sallés (1972) és un periodista català, actualment treballa al digital El Món i col·labora a múltiples programes de la CCMA. La seva carrera professional va començar a la Cadena SER i ha cobert els atemptats de Barcelona i Cambrils, desenes de manifestacions i el judici del procés, entre altres.
En un context com l’actual, el periodisme i la veracitat de la informació està en risc?
Jo crec que no. Al contrari. Ha guanyat veracitat el periodisme. Jo combato molt. Les grans guerres del món han començat per grans fake news. Fa uns anys hi havia tota una estructura pensada i com que qui dominava la informació eren les grans empreses, i tu no tenies dret a rèplica, què era notícia i que no no es podia triar. Ara no passa. Ara l’agenda te la trien els lectors. Tu vas a cobrir qualsevol cosa i pots fer un tuit; al cap de res tens 50 fonts disposades a explicar. Les xarxes socials han ajudat a higienitzar i democratitzar la informació i això ho hem d’aprofitar. Que aquí es vegin amenaçats els grans grups informatius és evident.
Pot ser que caiguem en el risc de quedar atrapats a Twitter? Fer real allò que és irreal?
Tu a Twitter pots fer dues coses: té un avantatge, si publiques alguna cosa has de saber molt bé què publiques perquè la contrainformació és brutal, sempre t’ho contrasten tots, i a més amb escarni. Quan fas periodisme local passa molt, tots copiem la forma del periodisme local. No us ha passat que un mitjà de capçalera explica alguna cosa i saps que no va anar així? Abans era difícil contrastar això, ara ja no. S’aporten dades i informació. Crec que és positiu i molt divertit. Twitter té més beneficis que no.
Amb les xarxes sembla que tothom és periodista, ho notes com a intrusisme laboral?
El periodisme no és res més que anar als llocs, assabentar-te del que passa i explicar-ho, afegeixes una foto i ho transmets. Els humans tenim ganes d’explicar-nos els uns als altres. Ho pots fer millor o no, però ha passat tota la vida. Jo vaig ser becari amb trenta i escaig anys i recordo que em van enviar a Osona amb la Cadena SER. Vaig deixar el telèfon a la carnisseria, pastisseria i demès comerços de la zona perquè si passava alguna cosa m’ho expliquessin. Ara més gent té eines, així que hi ha més possibilitat de tenir més informació. La gràcia és que quan tinguis una informació la treballis, masteguis i la converteixis en notícia d’una manera rigorosa, divertida i contrastada.
Hi ha alguna recepta per combatre les fake news?
La nostra feina. La fake new et pot venir de les xarxes o de qualsevol lloc. Cal contrastar i cal temps, font i ofici. Passa abans i ara. Ara el volum és més alt i, per tant, el percentatge és més alt.
Alguna part divertida de les xarxes socials. De quina manera influencien l’actualitat?
Marquen l’agenda. La primera vegada que ho vaig notar va ser un cas d’una condemna d’unió democràtica de Catalunya. Això va acabar amb una proposta d’indult i això hauria acabat amb un breu. Això era el principi de les xarxes i la notícia va començar a córrer per les xarxes. Se’n va gener una pilota de neu i l’escàndol va ser majúscul. Any 2009, aproximadament, es va embolicar la troca.
El procés, per exemple, ha viscut dels canals de Whatsapp, Telegram, grups…
Un tuit pot acabar marcant el rumb del país?
Sí. Són moments històrics determinats i les xarxes són molt influents. A vegades ens prenem més seriosament un tuit que una notícia. S’ha de saber discernir. S’ha de fer carrer, és un país que te’l travesses amb 3 hores, és molt fàcil conèixer‘l i cal fer-ho. Trobo que Twitter és una representació del país, però el país s’ha de veure i tocar. Recomano als polítics que ho facin.
En l’ofici del periodisme hi ha moltes parts que no es veuen i s’expliquen. Particularment, has rebut trucades d’algú o pressions?
No perdem el temps. És que sí. Me’n sento orgullós. No treballo periodisme de filtracions. Jo pertanyo a un mitjà on el meu mestre, Salvador Cot, m’ha ensenyat una cosa: tenir un diari que no depengui del diner públic i a nosaltres no ens pot trucar ningú. Nosaltres expliquem el que veiem.
Jordi Cuixart va anunciar que deixava Òmnium. Els lideratges del 2017 estan caducats?
Cuixart és un personatge que ha sabut reconduir la seva figura i fins i tot la institució. Jo crec que aquest pas al costat Cuixart és un a navegants. Possiblement sí perquè poden aportar molt, però hem entrat en una altra fase. Ningú sap ben bé que fer. També hi ha l’efecte exili, que és una batalla molt important.
La via Borràs ha acabat esdevenint gairebé la mateixa que Torrent que ella havia criticat. S’entén?
Era evident. Però l’exemple Juvillà inquieta molt. El fet que el poguessin inhabilitar era plausible. Semblant amb Eulàlia Reguant, Roger Torrent amb el judici de la mesa, Natàlia Garriga… aquí tothom passarà per caixa. Jo trobo que la decisió de la JEC és extravagant, és una qüestió que no té cap mena de comparativa ni sentit. El que fa la JEC és enviar les credencials de la nova diputada que ha d’entrar. A mi el que em sap greu és que s’hagi convertit en un plató de circ quan la culpa la tenen uns extravagants.
Què és el que més recordes del judici dels presos?
Va ser molt intens. L’experiència és molt frapant, va ser extraordinari. Va ser una qüestió interessant de veure. El món polític que es vivia a part, com ho vivia la gent, els lectors que animaven… va ser un canvi i a partir de llavors vaig anar fent la transició cap a judicial. El judici em va ajudar a entendre moltes coses.
Fa gairebé un mes José Manuel Villarejo ens va sorprendre amb unes declaracions per la causa Tandem on va comentar el “petit ensurt de les Rambles”. Et van sorprendre les declaracions?
No gens. Fa una setmana que Villarejo havia presentat això al jutge. Els recessos de les vistes orals havíem estat parlant sobre això. És una qüestió que m’ha neguitejat molt. Hi ha coses que no han quedat clares i això afegeix més dubtes. Encara queden misteris per resoldre.
Del 0 al 10 quina importància li poses a la seguretat de Catalunya?
El 10. La importància és clara sempre que parlem de seguretat humana. La seguretat implica moltes coses, no només policia al carrer. Seguretat va més enllà del que és la policia i els bombers.
Què en penses sobre la purga política al cos dels Mossos d’Esquadra?
Marlaska ha canviat tots els caps de les prefectures que hi ha a l’Estat Espanyol. Tots els consellers fan de les seves, però aquí estàvem acostumats a no canviar res. Elena volia fer un canvi, no hi havia sintonia amb alguns d’ells. Cada conseller té el dret de fer els canvis que vulgui. No hem d’oblidar que a partir del 2017 els Mossos canvien radicalment.
Es podria haver gestionat millor? És clar que sí. És greu? No tant.
Veurem a Quico Sallés entrant en política?
No, ni borratxo. No em poden ni veure a mi els polítics.
Per què?
No soc simpàtic per ells. Em puc posar la medalla perquè a mi mai m’han proposat anar de director de comunicació, ni cap feina d’aquest estil. Només una vegada una amiga estava desesperada i em va demanar un cop de mà, però l’hi vaig dir que no. No va ser ni una qüestió de política. Mai m’han dit que em volien a un lloc.
Joc de noms…
Quim Forn: Honest.
Santi Vila: Incomprès.
José Manuel Villarejo: Estat.
Trapero: Policia.
Joan Ignasi Elena: Un gran alcalde.
Xavier Novell: Un fucker.
Ana Rosa Quintana: Una gran comunicadora.
Jordi Pujol: El president.
Yolanda Diaz: Hàbil.
Àngels Chacón: Molt valenta.
Rigoberta Bandini: Moda.
Quico Sallés: Periodista.
Pots escoltar l’entrevista sencera en aquest enllaç.
