La reflexió sobre seguretat i raonament judicial ha de tenir en compte el disseny institucional entre el jutge, a qui li correspon el control de les actuacions, i la Fiscalia i els cossos policials en la persecució del delicte. Cal reivindicar la centralitat del jutge en tot el procés judicial, la seva autorització o control de les mesures adoptades, com a garantia de les mateixes. De vegades, en processos que tots recordem ben recents el Fiscal sembla que hagi adoptat el paper de l’advocat defensor, la qual cosa genera una certa confusió a l’opinió pública.
També cal tenir en compte el nou rol de les tecnologies de la informació i de la comunicació que poden facilitar la tasca policial però al mateix temps amaguen un potencial problema de legalitat en la seva possible abús, en la mesura que es vegi afectat el secret de les comunicacions, la protecció de dades, la privacitat, o el dret a l’honor, la intimitat o la pròpia imatge. El món digital ha posat en mans dels cossos policials nous instruments d’una banda meravellosos per a l’exercici de la seva funció, però al mateix temps potencialment perillós si no es dóna un ús adequat, ponderat i controlat. El control judicial de les mesures policials és imprescindible i ha de ser la regla, com a principi clàssic i permanent de l’Estat de Dret. Així les coses, la societat de masses de finals del segle XX ha caminat cap a un “món vigilat”, una societat guiada per la facilitat del control gràcies al desenvolupament tecnològic i especialment les tecnologies de la informació i de la comunicació. La llibertat individual s’ha vist condicionada, per no dir amenaçada, per l’ús de xips, fitxers, empremtes dactilars, escoltes telefòniques, enregistraments de vídeo, etc. Tot això suposa una important evolució des de la antropometria del segle XIX.
La tecnologia al servei de la vigilància fa que la nostra vida sigui “transparent”. La vigilància afecta tots els ressorts de la vida actual, i arriba un moment que ja no depèn directament de tècniques de processament en mans de l’home, sinó de màquines a les que cal controlar molt de prop perquè no acabin amb la llibertat humana. Vegeu per exemple, la tecnologia actual que permet fer un “escombrat” de totes les comunicacions existents en un territori, i no com fins ara amb una simple “punxada” intervenir el secret de les comunicacions. El jutge apareix en segon lloc, molt per darrere de les possibilitats tècniques, en mans de la policia. El bon i ponderat ús de les tecnologies es converteix llavors en un element essencial, sense oblidar lògicament l’obligat control judicial de totes les actuacions.
Els secrets oficials són un altre àmbit fosc i de necessària actualització legislativa en el dret espanyol, per adaptar-se a la normativa europea. El cas dels papers del CESID (1997), va ser paradigmàtic de la necessitat de revisar el paper del jutge davant una documentació per tots coneguda, que va obligar a una desclassificació judicial (TS) en lloc de governamental.
Un punt diferent dels anteriors però que afecta les relacions entre l’àmbit executiu i el judicial és el del dret de gràcia en l’actual Estat de Dret. Sens dubte, hem de destacar que se’ns apareix com una clàusula de tancament del funcionament ordinari dels poders públics el fet que es respecti la justícia material. En el cas dels indults particulars és un notable instrument governamental per corregir determinades situacions. En efecte, es donen casos de condemnes després de molts anys, a persones plenament rehabilitades en la vida social, que la lentitud de l’administració de justícia els provoca un càstig desproporcionat i injust, la qual cosa es pot corregir per mitjà de l’indult . Però com passa sempre, l’amiguisme pot jugar també a favor de la sol · licitud i concessió d’indults com a mínim sospitosos, com ens mostra l’experiència recent d’indults dictats en contra de la voluntat expressa del tribunal sentenciador així com per mecanismes com l’amnistia o regularització (sic) fiscal.
En el fons, davant tot el que he comentat en les línies precedents, podem concloure que estem en la permanent tensió entre gubernaculum i jurisdictio, que ha recorregut la senda de la cultura occidental com a mínim des de l’era romana…
