L’any 1906 Miguel de Unamuno va assistir al míting de la Solidaritat Catalana a la Plaça de les Arenas de Barcelona. Impressionat va escriure: “Y al lado de esto, una invidiable educación cívica en las masas, que las hace celebrar reuniones políticas, a veces de muchísima gente, como la que presencié en la Plaza de Toros el domingo 21 de octubre de este año, en medio del mayor orden y del más pacífico estusiasmo. Estusiasmo más sensual que apasionado, más estétito que poético –es decir, creativo–; entusiasmo que se vació en gran parte en agitar pañuelos blancos, diciéndose para sí cada espectador: “¡Oh, qué hermoso!”, y, al salir de aquel miting monstruo, del que llamaron aplec de la protesta, iba parodiando a aquel sacerdote egipcio cuando habló a Solón de los griegos, dicíendome para mi mismo: “¡Ay barceloneses, barceloneses, siempre seréis unos niños!”. La gènesi, doncs, d’aquells versos que diuen “seréis siempre unos niños, levantinos! Os ahoga la estética” es troben en l’experiència directa del filòsof de l’entusiasme un pèl infantil però sincer i autèntic que provoquen determinades demostracions polítiques col·lectives. Es probable que Unamuno ens tornés a dedicar aquest fragment si hagués presenciat l’Estelada Humana celebrada aquest dissabte a Igualada. No és la primera ocasió en que es combina una plasticitat i una bellesa sorprenents amb una reivindicació política independentista. Ara, més enllà de deixar bocabadats als participants i testimonis, de fer participar i unir esforços a un bon nombre de persones en una activitat col·lectiva i donar testimoni als mitjans de comunicació de l’existència d’un sentiment i una voluntat polítiques, en què més afavoreix al procés?

Ara mateix i amb el vent a favor de després de la manifestació de la Diada, les xifres de suport popular a un hipotètic referèndum o consulta sobre la independència de Catalunya arriben o superen els 50%,. Ara bé, cal tenir en compte que si finalment se celebra la consulta, l’experiència del Quebec ens diu que la mobilització a per terra, mar i aire contra el Sí deixarà en un joc de nens qualsevol de les campanyes d’intoxicació i amenaça que s’han desplegat contra el procés sobiranista català. La por, els sentiments, el xantatge, etc. ens obliguen a enfortir tot el possible el vot favorable, a fer-lo el més robust i sòlid possible. Potser algú s’entusiasmarà i oblidarà tots els dubtes davant la mobilització per encendre una estelada amb espelmes a la plaça del seu poble, però tot sembla indicar que encara hi ha sectors refractaris o que no tenen el vot decidit a qui cal convèncer, esvair tots els però i explicar-los què hi guanyaran amb la independència de Catalunya amb convenciment, proselitisme, convicció. De ben segur que tot esforç és bo, per més simbòlic i testimonial que sigui, però estem davant d’un procés polític que es juga amb totes les armes, no en una demostració cívica a cada poble. I potser hem de començar a usar més l’estratègia, el càlcul, la geografia i l’argumentació i reservar les forces i la il·lusió dels grans moments d’entusiasme col·lectiu per aquells actes que permetin oferir una imatge nítida i potent del moviment independentista català que doni la volta al món, com va passar amb la manifestació de l’11-S o pot passar amb la Cadena Humana de la propera Diada . Les dades precises sobre el vot sobiranista i no sobiranista a les eleccions del passat 25-N, ens mostren que Badalona, Hospitalet de Llobregat, Tarragona, Sabadell o determinats barris de Barcelona hi ha molta feina a fer, encara.