Circula entre alguns participants del debat la idea segons la qual la discussió sobre el contingut de la proposta del pacte fiscal té poca importància, més enllà de formar part d’un procés que farà veure, un cop més, el maltractament espanyol vers Catalunya i accelerarà així el procés cap a la secessió. No hi estic d’acord. No em mal interpretin, tant de bo algun dia vegem la Nació feta Estat. Tot i així, si entenem la política de forma constructiva, reformista i no radicalment finalista, no podem estar d’acord amb la idea que els comentava.
Primerament, per radicalitat democràtica. Les enquestes ens mostren que una gran majoria social defensa l’obtenció d’un pacte fiscal “en la línia del concert econòmic”. El moment polític present ens demana això, i el bon polític s’hi ha d’atendre, ha de fer-hi justícia. A Catalunya som especialistes en troncar els grans projectes per divisions internes, però el pacte fiscal uneix de forma inèdita el país i convé lluitar per obtenir el que la gent demana, amb justícia i raó, per cert.
En segon lloc, per la necessària atenció a la realitat política. No voldria que aquestes paraules s’entenguessin com una renúncia als ideals, en aquest cas el de la independència, i com una adhesió al moderantisme per sí mateix. En absolut. Tanmateix i com bé ens va ensenyar Hegel, quan pensem la política hem d’anar a buscar la síntesi entre les idees i la realitat, si no els projectes es fan irrealitzables. En cas que la iniciativa fiscal fracassi, la idea de la independència de ben segur tindrà un major lloc en la realitat política, però ara per ara és el moment de buscar el pacte fiscal en la línia del concert.
Tals afirmacions, sent clars, no són incompatibles amb el fet que molt probablement assistirem a una nova manifestació de menyspreu de l’Estat Espanyol vers Catalunya i la pròpia democràcia. Més important que aquesta habitual mostra de maneres espanyoles, tanmateix, el pacte fiscal ens mostrarà de forma clara una cosa més interessant: la posició dels nostres partits en la qüestió nacional. El propi llenguatge que els polítics autòctons han anat introduint darrerament amb la caixa, la clau i tota la pesca facilita una claredat que fa difícil, a la vegada, que algú intenti estafar-nos durant el debat. Veurem si CIU és coherent amb l’ambició nacional que ells mateixos han generat darrerament i si seguirà unida amb ERC en el front català. El PSC queda clar que encara creu en el projecte espanyol i entén que cal seguir pactant amb l’Estat (Agència tributària compartida). La llarga i dilatada llista d’èxits del federalisme espanyol suposo que els empeny a seguir en aquesta línia, tot i anar en contra d’una majoria social. Per cert, no confonguem atendre a la realitat política amb atendre a realitats parcials, com seria la de la política espanyola, que el Sr. Navarro cita constantment argumentant que no podem demanar coses que d’entrada sabem que ens negaran. La realitat a la qual cal atendre, els deia, és la del poble i les seves demandes democràtiques, no la dels poders. El càrrec més important d’una democràcia, deia el jutge Louis Brandeis, és el de ciutadà. Pel que fa ICV, sembla que últimament s’apropa al PSC, fent honor a l’internacionalisme d’esquerres falsament solidari que perpetua l’estafa a Catalunya. Del PP no cal que en diguem res, de moment.
Si donem per bons els arguments exposats, el President Mas hauria de liderar una proposta absolutament ambiciosa i sincera pel pacte fiscal i no rebaixar cap expectativa. Tal com ja hem dit en altres ocasions, rere una proposta seriosa el President hi tindrà més que partits, hi tindrà un país.
@jordifeixas
