A Castellterçol (el Moianès) s’ha cremat una fàbrica de torrons, de neules i altres dolços. Hi treballaven 80 persones i en aquests temps tan difícils és un trauma, tant pel propietari com pels treballadors. El foc no respecta res. Les flames s’enlairaven orgulloses i poderoses i el poble angoixat veia com desapareixia del panorama una fàbrica que es trobava voltada d’habitatges i dels quals molts van ésser evacuats.
Bombers, helicòpters, dotacions de voluntaris lluitaven entre les flames per vèncer aquella torxa lluminosa. El paisatge, ple d’un fum que s’escapava ràpidament pel cel, uns minuts abans clar i diàfan, de sobte era un núvol fosc que penetrava dins del cos i dins de l’ànima.
Afortunadament no van haver-hi desgràcies personals però la imatge dantesca no es podrà oblidar i aquella fàbrica plena de moviment és ara una terra erma, fosca, sense vida.
El foc, el gran enemic a l’estiu a la nostra terra, ens parla de la vulnerabilitat de la naturalesa humana. Un dia pot néixer preciós, ple d’il·lusions, de projectes i en uns moments s’esborra tot per quedar-nos només amb el desengany de que el que tenies ho has perdut. I si per un jove queda l’esperança de tornar a començar per una persona gran és fa més costerut.
Ahir erets encara alta, forta, desafiant
omplin l’aire amb la teva flaire de torrons i caramels
a la nit el foc s’ha apoderat de tu amb un instant
engolint tot el que trobava amb anhel.
Ennegrida,erma, morta, sense vida
has acabat amb tota la pena i el dolor
i la gent confosa feien rotllana i la crida
buscant un consol,un prec, una oració.
I plorava amb llàgrimes silencioses
aquell home, aquella dona que hi tenien el treball
i no entenien aquelles hores doloroses
que els traspassava el cor com la punxa d’un raspall.
On trobarien el pa de cada dia?
quan en el món era tot gris i trist
passaven trasbalsats aquell agonia
perquè amb la nau cremada perdien el paradís.
Perquè el seu paradís era la fàbrica perfumada
perquè el seu paradís era la feina, en tenien prou
i no hi quedava res i era ennuegada
per l’aigua, que morin les flames en tenien prou.
Quina tristesa, quina malenconia !
Mirant la ferralla que el foc havia deixat
aquella mort era l’angoixa i una agonia
tan fosca, negra i callada com un pecat.
I allà en la terra erma hi queda la batalla
que l’aigua no ha vençut al foc ardent
no ha respectat ni les parets ni la muralla
que només joiós hi jugava el vent.
Potser un dia una altre fàbrica olorosa
tornarà a aixecar el cap en aquell indret
més pels obrers és una data dolorosa
que no troben consol en mig d’aquell desert.
Mentre acabava aquest escrit s’ha produït el gran incendi de l’alt Empordà, que malauradament estén a molts paratges, persones i empreses el desastre que provoca el foc descontrolat. Tanta vulnerabilitat ens reclama, en temps difícils, una extrema cura de cada un de nosaltres en relació a la prevenció dels maleïts incendis.
