Gens sorprenentment, la Fiscalia del Tribunal Suprem ha decidit arxivar les diligències d’investigació sobre els negocis tèrbols del rei emèrit espanyol, personatge que fins ara roman amagat als Emirats Àrabs Units sota la protecció d’una monarquia autoritària. El context per a l’anunci és especialment propici: amb la premsa i la ciutadania prestant tota l’atenció a la invasió d’Ucraïna, la publicació de la gràcia passa més desapercebut que de costum.
No diu pas el fiscal que Joan Carles I no hagi comès cap delicte. Ben al contrari, n’enumera fins a tretze, entre suborns, delictes fiscals i blanqueigs de capitals. Malgrat tota aquesta llista delinqüencial, sembla que el monarca no haurà de respondre davant de la justícia perquè, o els delictes han prescrit, o bé els va cometre amb la corona al cap, cosa que li atorgaria inviolabilitat, que és el dret a fer el que li doni la gana segons solen interpretar creativament de l’article 56 de la Constitució Espanyola.
També és cert que el mateix article constitucional especifica que “els seus actes estaran sempre referendats en la forma establerta a l’article 64, mancant de validesa sense aquest vist-i-plau”. Si baixem a l’esmentat article 64, hi trobarem que els qui ho han de referendar són “el President del Govern i, en el seu cas, els Ministres competents”. Aquest mateix punt també estableix que “dels actes del Rei en seran responsables les persones que els referendin”. És a dir, que llegint el conjunt del text queda força clar que la inviolabilitat del rei només és aplicable a les accions comeses en relació a la seva tasca institucional, les quals es podria haver vist obligat a rubricar empès pels desencerts d’uns mals governants als quals no pot contradir com a figura neutral i simbòlica. És per això, amb tot el sentit del món, que se li ofereix protecció i no pas per robar a carretades en benefici propi.
Remetent-nos a la literalitat de la constitució, si en algun moment els presidents espanyols o els seus ministres van empènyer l’emèrit a cometre lladronicis, aleshores en són ells els únics responsables tal com indica el text de 1978. Si el Borbó ho va fer pel seu compte, passant per sobre d’aquests dos articles constitucionals i, per tant, com una activitat privada, no queda clar que se l’hagi de deixar campar lliurement. De fet, són diversos els juristes que comencen a posar en dubte obertament la interpretació que estan fent els aparells de l’estat de l’article 56 per considerar-la interessada, inexacta i exclusivament encaminada a tapar les vergonyes d’un cap d’estat corrupte.
Així, es tracta d’un fenomen similar al que vam observar durant el judici als presos polítics catalans, quan el redactor de l’article del Codi Penal que definia el delicte de rebel·lió assegurava que de cap manera els fets que es pretenien jutjar s’adaptaven a la seva definició, mentre que la fiscalia continuava interpretant-ho de manera imaginativa per fer-hi encaixar la realitat. Aquell catedràtic de dret constitucional, Diego López Garrido, va arribar a titllar “d’incomprensible” l’actitud de la fiscalia, tot explicant que la intenció del redactat era la de frenar una hipotètica insurrecció violenta i no pas un referèndum d’independència pacífic.
La perillositat de la interpretació en fa la fiscalia de la inviolabilitat de Joan Carles I és enorme. Com és ben sabut, l’únic requisit per accedir a la corona és l’herència seguint “l’ordre regular de primogenitura” –en paraules de la Constitució Espanyola. Posant pel cas que hi accedís algú que patís alguna mena de psicopatia, de pertorbació o es mogués per simple maldat, no se’l podria jutjar en cas de cometre assassinats, violacions o qualsevol altra atrocitat durant l’exercici del seu càrrec, només podent-lo aturar una vegada les Corts es posessin d’acord per incapacitar-lo.
La fiscalia, doncs, -i no la constitució- dóna patent de cors al monarca de torn, reforçant el caràcter antidemocràtic de la institució i convertint la figura del cap d’estat en un potencial tirà. Si el ministre Jorge Fernández Díaz deia allò de “esto la Fiscalía te lo afina” i l’actual president espanyol es preguntava “de qui depèn la Fiscalia” per donar a entendre que el govern la manegava, entendrem que és voluntat de la Moncloa que Joan Carles I surti airós de les seves martingales.
