Carles Pérez i Jaumira (Barcelona, 1957) és periodista, fornejat en una de les primeres promocions de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB. La seva trajectòria professional és un repàs de la nostra història de la radiocomunicació. Començà col·laborant en alguns mitjans escrits, però de seguida va saltar als radiofònics, a Ràdio Joventut, i a Ràdio 4. El 1983 participà en la posada en marxa de Catalunya Ràdio, on va triar els primers presentadors i va escriure el primer text emès, que llegí Miquel Calzada. Més tard, quan Ràdio Associació de Catalunya va ser rescatada de l’oblit, el nomenaren Cap de Programes. També va redactar el missatge inaugural de l’emissora. Després va empunyar el micro i va tornar a Catalunya Ràdio com a realitzador i locutor. Tot un pioner. I un magnífic rapsode, amb una veu timbrada de baríton dramàtic que déu-n’hi-do. Actualment dirigeix 33 Recomana, l’espai de difusió cultural de TV3 i Canal 33.
—Durant 14 anys vas realitzar i presentar La Solució a Catalunya Ràdio. Són molts anys en antena. S’han de trobar el temes, documentar-se,… i mantenir l’interès dels oients.
—Ara que ho dius, són un munt de programes. Dos-cents vint cada temporada, intentant no repetir temes. Però el títol del programa té trampa. Perquè hi hagi una solució, una resposta, cal una pregunta, i els humans sempre ens estem fent, de preguntes. Parlàvem de temes quotidians, de la vida real, que és una font inesgotable de qüestions. Només cal parar l’orella i ja tens tema per tractar, amb l’avantatge que segur que interessa molta gent. Allò que fem i que ens passa als humans sempre m’ha semblat fascinant. Som un misteri apassionant. Va ser un gran aprenentatge, i vaig tenir ocasió de conèixer persones sàvies, a vegades poc conegudes. De fet, la gent sàvia i interessant no acostuma a fer gaire soroll ni és “famosa”.
—Has sigut el narrador en diversos programes culturals de TV3. En alguns casos com 30 minuts o Sputnik han estat col·laboracions esporàdiques, però a Thalassa la teva veu no va fallar mai durant els 25 anys en què es va emetre pel Canal 33.
—Tinc molt bon record de tots els programes, però Thalassa és especial. Em va donar l’oportunitat de treballar amb un equip fantàstic, professional i humanament, amb qui va sorgir una molt bona amistat. Una gent magnífica i generosa la thalassera. Les persones, gairebé sempre, eren els protagonistes dels reportatges. Sovint era gent senzilla. A més, els programes es feien amb un llenguatge entenedor i pròxim, i potser per això, malgrat que fa anys que no s’emet, encara es recorda. És una pena que no hi hagi més Thalasses.
—L’any 2008 la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va crear la figura del Defensor de l’Audiència i et va encarregar que la posessis en marxa. Hi vas estar quatre anys. Segur que en vas veure de tots els colors.
—Ja ho veus, el meu destí és engegar coses. He estat un privilegiat. Havia d’atendre les consultes i queixes dels espectadors i els oients i, al mateix temps, traslladar les crítiques als professionals. Una cosa delicada en ocasions. Les crítiques no agraden, però ajuden a créixer. N’hi havia per tots els gustos, des de qui no estava conforme amb el vestuari d’un presentador fins qui feia reflexions profundes sobre els continguts, la llengua, la violència, el tractament de les dones, etc. En general eren queixes constructives, i amb les respostes argumentades i esplaiades vam construir ponts d’entesa. També n’hi havia de malaltisses i nocives, però eren minoria. Aquestes, molt sovint sense fonament i basades en mentides, les llencen personatges públics que no estimen gaire els nostres mitjans.
—Doncs anem a la secció de preguntes sense engaltar. Digues un parell d’obres d’art que t’hagin arribat especialment o que no et canses mai de contemplar.
—La pietat de Miquel Àngel; m’emociona com reflecteix el dolor de la mare que ha perdut el fill. I els paisatges impressionistes de Van Gogh, com La nit estelada.
—I ara, si fossis tan amable de suggerir-nos una exposició o un museu que no ens hauríem de perdre.
—El Louvre, el Museu Vaticà, el MNAC…? No, en triaré un altre, fruit de la passió d’un home irrepetible, en Josep Maria Joan i Rosa. En aquest país tenim sort de comptar amb persones com ell que amb el seu esforç creen joies com aquest Museu del Joguet de Figueres. No us el perdeu. Hi ha de tot i us transportarà a la infantesa. És una meravella per gaudir moltíssim. I després de la visita, un bon plat empordanès.
—I un parell de pel·lícules que hauríem de córrer a veure si no les hem vistes mai.
—El cinema, quan està ben fet, amb bones actuacions i un bon guió, una història, és una meravella. És molt difícil quedar-se només amb dues.
—Sí, ja ho sé, però són les coses que té la cotilla de l’entrevista.
—Mira, per triar i que no siguin de les més reconegudes, El riu de la vida, dirigida per Robert Redford i amb un joveníssim Brad Pitt. Una gran pel·lícula sobre les relacions entre els éssers estimats. I Cinema Paradiso, un tendríssim homenatge al cinema. A més, és un film que a finals dels vuitanta va aconseguir provocar la plorera entre el públic masculí. Un deu.
—Recomana’ns un lloc de món on hagis estat -ciutat, poble o contrada- i que t’ha sorprès gratament per la seva bellesa, la seva gent, etc.
—A vegades ho cerquem molt lluny, i ho tenim a tocar de casa. És qüestió de canviar la mirada. Agafem la motxilla i ens enfilem per la collada de Bracons. Trobaràs una fageda magnífica. Però avui anirem fins al cim del Puigsacalm per contemplar la Vall d’en Bas i gran part de la Garrotxa. És una meravella canviant en cada estació de l’any. I des del cim, els dies clars, veurem el Pirineu, el Pedraforca, el Canigó, el Montseny, el Bassegoda…, i fins i tot la mar, allà al Golf de Roses. Un espectacle!
—Seguim. T’agrairíem que ens recomanessis un parell de novel·les o relats de ficció.
— Abans que les novel·les et recomanaria el diccionari. Conté gairebé totes les paraules d’un idioma, la forma de veure el món d’una comunitat. Pots triar un parell de mots i comences un relat. Ho he fet sovint. Al cap de l’any has après més de sis-centes paraules. Això bé a tomb perquè l’escriptor que et citaré era un enamorat de les paraules: en Joaquim Soler, que posseïa un gran domini de l’escriptura i un finíssim sentit de l’humor. Qualsevol de les seves novel·les és sorprenent. Cambra de bany, Una furtiva llàgrima o qualsevol de les del col·lectiu Ofèlia Dracs del qual va ser-ne fundador.
—De les injustícies que veus pel món, assenyala’n una que et sembli que hauríem d’erradicar sense esperar ni un minut més.
—N’hi ha tantes… Ara mateix la invasió d’Ucraïna. Si eliminéssim o rebaixéssim aquest egoisme malentès que condueix a acumular sense cap mesura ni sentit, i penséssim més en el conjunt, en el col·lectiu, potser es començarien a resoldre algunes d’aquestes injustícies. Aquesta dèria de poder, de ser més que els altres, és malaltissa.
—Aconsella’ns un parell de vides que faríem bé de conèixer, de les quals podem treure suc.
—Les que em fascinen molt sovint són les vides de persones anònimes. Penso en gent com els meus pares, una generació que les va veure i viure de tots colors. Habitualment aquestes vides tenen més valor i son més autèntiques que les dels famosos. Però posats a dir-ne de coneguts, feu una ullada a la vida de Nina Simone, o a la de Kirk Douglas, un home que mai va renunciar als seus orígens i va titular la seva biografia com El fill del drapaire.
—Un assaig que t’ha fet reflexionar o t’ha refermat en alguna idea, i amb el que has gaudit mentre el llegeixes i aprenies.
—Per a tots els públics, dos d’Ernst Gombrich: Breu història de la humanitat i La història de l’art. I un sobre el meu negoci, per entendre millor aquest gran embolic dels mitjans de comunicació: Aicnalubma, del mestre Joaquim Maria Puyal.
—Et faria res confiar-nos un parell de cançons o peces de música que t’agraden molt i estan indefectiblement unides a la teva existència?
—Unides a la meva existència? Cachito mío de Nat King Cole. Quan era molt petit estava de moda. Els veïns del replà tenien tocadiscos i jo em passava el dia trucant-los per demanar que em posessin el cachito. I vinga cantar: «Cachito mío, pedazo de cielo que Díos me dió». També hi podríem posar alguna de Pete Seeger, com We shall overcome, o algun espiritual negre, amb les que vaig aprendre a tocar la guitarra.
—Què gran en Pete Seeger. És indestriable de la generació boomer. Però deixem de banda la nostàlgia i acabem. Revela’ns un moment de la humanitat que et sembli singular o extraordinari.
—No en coneixem el protagonista, ni se sap quan i on va passar: és el moment en què l’home va alliberar la gola, va començar a dominar l’aire i produí un so articulat, al qual posteriorment va donar un significat. I va cantar i va parlar. Per a mi el naixement del llenguatge és el gran moment de la humanitat. Amb les paraules hem pogut imaginar, crear, comunicar-nos, cantar… i també barallar-nos. Tot i així, crec que és un fet extraordinari.
