Tots som limitats i arribem només fins on el temps i les obligacions ens permeten, però ni polítics ni articulistes haurien de rebaixar el discurs constantment perquè són la veu dels que no saben expressar-se i perquè conformen opinió amb el suau degoteig de les seves proclames. Una part del nostre pensament ve limitat pel llenguatge i per les idees dels autors que hem llegit i que ens han descobert el que potser havíem intuït però no havíem sabut articular amb paraules. I així, un és mig Plató i és mig Kafka com un altre és Capote, Pla o Thomas Mann més o menys actualitzats i integrats a les nostres vides per situacions històriques o personals paral•leles.
I ara que hi ha qui no té temps ni ganes de llegir obres espesses o massa llargues, ara que hi ha qui es mira el món només a través dels blogs o dels diaris, caldria un discurs més sòlid i complet. Ningú dubta que el primer deure del polític i de l’articulista sigui fer-se entendre, però la banalitat i la pobresa del discurs és inversament proporcional a l’esforç que fem per comprendre’l: com menys ens demanen, menys treballem i, si acostumem el lector o l’electorat només als bons i als dolents, si fem passar l’obvi per l’intel•ligent, el sarcàstic per l’irònic i la graciosa de torn per la crème de la crème, després, fer-nos esprémer el cervell, costa molt més. Hi ha raons més profundes que no s’esgoten amb la lectura horitzontal ni amb els tòpics de carrer i cal anàlisi, història i temps per fer dels ulls humans una mirada més atenta i responsable.
És trist veure els eurocandidats cabriolar i reduir-nos el discurs als monosíl•labs com si fóssim del tot analfabets, i és trist llegir un filòsof parlant de les seves aventures sexuals perquè si parlés seriosament d’ètica o de filosofia política no el llegiria ni la tieta avorrida dels fulls parroquials. Em sembla que ahir, a la sortida dels col•legis electorals, només el Tremosa va dir alguna cosa referent a la democràcia amb una mica de sentit, però la resta van repetir poca cosa més que obvietats que cridaven a la vergonya aliena i que entristien qualsevol persona amb una mica de seny. I per això és també lamentable llegir un articulista i veure-hi, cada dia, el mateix discurs sense suc ni bruc perquè no s’ha dignat a preguntar-se què més pot aportar al món ni quina petjada deixa a l’imaginari del lector.
Formar-se i esforçar-se per fer les coses bé no és una qüestió de talent, és un deure pel que no val cap excusa. No n’hi ha prou, d’escriure amb gràcia i de parlar hàbilment, cal saber quin univers mental vols construir amb el que prediques i què passaria si de veritat algú et cregués. Hi ha moltes, infinites coses que se’ns escapen, però el problema és no esforçar-se ni a entendre-les i pensar que ningú et pot ensenyar res. Hi ha coses ben fetes i coses mal fetes, hi ha polítics i articulistes brillants que intenten explicar-se i hi ha matats que només volen fama i diners a costa d’imbecil•litzar tothom que va curt de discurs i se’ls creu. El problema és estar més enamorat d’un mateix que dels discursos electorals que fas o dels articles que publiques, i és penós i és molt greu que et faci mandra tot excepte parlar o escriure perquè tothom t’aduli i et sentis el geni que no ets.
