Per mi els llibres són un accessori que tinc present tot l’any, però quan arriba la primavera arriba també aquest “no sé què” que em fa voler parlar de llibres, voler comprar llibres i voler recomanar llibres en tot moment. Últimament estic començant a gaudir d’un dels privilegis de ser mitjanament coneguda a xarxes: una de les meves editorials preferides m’està enviant totes les novetats que van sortint. Que Edicions Viena m’ompli l’estanteria de novel·les victorianes és un dels meus somnis fets realitat.
Ara bé, després de cartes d’amor, vestits amb cotilla, tardes de tes i pastetes, em venia de gust llegir una novel·la contemporània; és per aquest motiu que vaig fer un gir de 180 graus a les meves lectures típiques de primavera per tornar-me a endinsar dins del món de la Maggie O’Farrell, una de les veus més importants de la literatura anglosaxona d’avui en dia. O’Farrell em va captivar aquest estiu passat amb la seva obra més premiada, Hamnet, i ho ha tornat a fer amb el llibre del qual us vinc a parlar, La mà que prenia la meva.
Les obres de Maggie O’Farrell es caracteritzen sobretot per explicar històries de relacions familiars complexes, parlar de dolor i pèrdua i exploren la seva particular visió sobre el passat. En La mà que prenia la meva trobem dues dones protagonistes que comparteixen el fet de ser mares i trobar-se soles. Explica la història de dues dones que viuen a Londres separades per mig segle de diferència però unides per la maternitat. La Lexie, una noia jove que escapa de l’Anglaterra rural per anar a viure al Londres dels anys seixanta, i l’Elina, una artista que acaba de ser mare i no pot recordar absolutament res del part.
La història està explicada per un narrador omniscient, que es desplaça amunt i avall dels anys i ens intercala les dues històries, que no deixen de complementar-se l’una a l’altre en tot moment. Ell ho sap tot sobre les seves protagonistes, ens avisa de les coses que passaran, siguin bones o dolentes, i no té cap mena de vergonya en interpel·lar al lector contínuament. És una obra construïda a base de les pors, dels pensaments i de les relacions de les protagonistes; una obra que explica unes vides complexes, tristes a estones, amb traïcions i secrets. O’Farrell és experta en explicar situacions difícils amb una senzillesa extrema, a més de tenir la capacitat de descriure les escenes de manera que el lector senti que és dins d’elles.
Per altra banda, a part de tota la història en si i el secret que uneix les vides de les dues protagonistes, el rerefons de la maternitat juga un paper molt important en el llibre. Jo encara no soc mare, i no sé què se sent quan portes un fill al món, però aquest llibre m’ha fet reflexionar molt sobre com una situació normalment idealitzada pot suposar una realitat molt difícil per a moltes dones avui dia. El fet de ser mare soltera, mare treballadora, mare per primera vegada, mare enamorada d’un home que no és necessàriament el pare del teu fill i a haver-ho de tirar endavant tota sola no és ben bé un escenari idíl·lic. Tot i això, O’Farrell fa que no resulti gens carregosa aquesta lectura i, un cop més, torna a lluir la seva naturalitat.
