Des del passat mes de maig estem vivint dies certament històrics, els quals en destaco tres: unes eleccions municipals que han reforçat la solidesa independentista (a excepció de les grans ciutats del País, com Barcelona, Lleida, Tarragona, i cinturó roig on l’afectació de la crisi ha desviat més el vot); la consulta interna d’Unió Democràtica de Catalunya, on amb clares però silenciades trampes electorals i sens perjudici del resultat anunciat, a la pràctica s’ha dividit el partit com en el pacte de federació: 25% oficialista – 75% independentista; i el trencament de la federació de CiU, on amb un estil americà però a la versallesa s’ha immolat no només el pacte de sang de dos partits, sinó també dues formes diferents d’entendre el nostre País.
No obstant això, poca gent es pregunta com hem arribat fins aquí amb tant poc temps. No és casualitat, ja que gràcies a comptades persones però clarament visionàries s’han posat totes les peces necessàries en un sentit determinat. I una d’elles és indiscutiblement Josep Maria Vila d’Abadal i Serra.
Enginyer tècnic agrícola i reputat silvicultor, Vila d’Abadal no sol deixar indiferent a ningú. No només pel seu tracte directe, típic de propietaris forestals amb “pedigrí”, sinó també per la seva trajectòria i capacitat de veure més enllà.
No és en va que fou president de la patronal dels propietaris forestals de Catalunya en diverses ocasions, entitat que per cert estava tradicionalment monopolitzada per un petit nucli de també grans propietaris d’una zona determinada. I que gràcies a ell es va constituir la única administració d’estil anglosaxó de la Generalitat de Catalunya, el Centre de la Propietat Forestal, una rara avis del funcionariat espanyol de la qual en va ser el primer President. I que va ser l’impulsor dels instruments d’ordenació forestal que estan garantint la “gestió forestal sostenible” dels boscos privats catalans, i el primer valent que es va atrevir a fer una Fira de la Biomassa Forestal a Vic, on per cert ha estat un èxit edició rere edició. I així podríem estar una bona estona.
Tanmateix, és en el sector independentista on Josep Maria Vila d’Abadal ha exercit erga omnes i de forma més visible per al conjunt de la societat catalana, el seu do de visionari.
El mes de desembre de 2011, quan encara ningú sabia ben bé cap on anar (Duran Lleida havia arrasat a les eleccions al Congrés un mes abans, CiU defensava encara el pacte fiscal, i innocentment es denunciava el deute de l’Estat amb Catalunya), Vila d’Abadal va constituir l’Associació de Municipis per la Independència, l’AMI. Només un personatge únic podia aconseguir agrupar la majoria d’alcaldes de Catalunya, exigir un Ple Municipal per a votar l’ingrés del poble a l’entitat, i formar un “tridente” estrella amb l’Assemblea Nacional i Òmnium Cultural (recordem que al principi hi havia problemes d’entesa entre Forcadell i Casals).
Alhora, va ser ell el primer que va plantar cara a la Unió Democràtica que ara s’ha constatat per fi autonomista, representativa dels interessos de Madrid a Catalunya amb un discurs clarament anti-independentista. I que el Moviment Demòcrata Català que va cofundar el 2013 ha servit de base als Demòcrates de Catalunya del Toni Castellà i Núria de Gispert, la futura democràcia cristiana catalana, els quals pràcticament han calcat en contingent i contingut.
En definitiva, podríem dir que el llarg decàleg de serveis al país de Josep Maria Vila d’Abadal el legitima com una de les persones més determinants del procés independentista català. I a la vegada la seva coherència, bon tracte i humilitat han ennoblit una de les etapes més transcendents de la història de Catalunya. Per tot això i pel què no s’ha dit, el meu modest reconeixement.
