Vaig pujar a les golfes buscant records de joventut. Tot era desordenat, ple de teranyines, i pols. Recordo que anys enrere al sostre hi penjàvem llonganisses, pernils i cansalada; productes de la matança del porc, però ara era ple de goteres quan plovia i la teulada deixava escapar les gotes que mullaven el terra.
Caixes, baguls, taules, tot vell i tronat, però jo estimava aquella estança gran on em refugiava quan sentia la necessitat d’estar sola. Volia veure tot el que guardaven els baguls empolsinats. Amb el primer que vaig obrir, les llàgrimes m’han rodolat per la galta de tanta emoció. Allí hi havia el vestit de la meva Primera Comunió. El blanc s’havia esgrogueït però em portava el record d’un dia inoblidable amb tota la família reunida en una festa en la que jo era la reina.
També vaig trobar-hi els meus primers llibres de literatura catalana de Josep Maria Folch i Torres, que el pare procurava que llegís, un quadern amb la lletra infantil plena d’històries imaginaries, poesies, estampes de les marededéus a les que invocava sovint perquè m’ajudessin en la llarga travessia de la vida i moltes partitures de piano de compositors clàssics.
I de sobte ha aparegut la nina, la Pepa, que tant estimava, a la que pentinava, canviava la roba i dormíem juntes. Era la meva companya amb la que compartia somnis, encara que em mirés amb ulls vidriosos, sense vida.Era una nina lletja, no com les que fabriquen ara que semblen models, però com que no en tenia una altra l’adorava.
Ha sortit la preciosa mantellina amb la que ens cobríem el cap per anar a l’església, donació de l’àvia que va regalar-me-la en vida. Moltes fotos de color sípia, descolorides pel temps, anant en bicicleta amb les amigues, d’excursions inoblidables en les que hi reconec molts rostres que ja han marxat. Tanco els ulls i em veig riallera i feliç amb el cabell negre i dues trenes saltant pels carrers del meu poble.
Els anys han passat i els records són punyents dins l’ànima. Deixo el bagul, miro el sostre orfe de pernils i llonganisses. Baixo la llarga escala i un tro ressona dins la casa mentre sento el degoteig de la pluja a la teulada que mulla el terra de les golfes. No vull plorar pel perdut, la vida segueix, però un trosset de mi es guarda dins del bagul.
