Vaig cursar els meus estudis musicals al Conservatori Municipal de Manresa. No vivia a la ciutat i dues vegades a la setmana havia de matinar per agafar l’autobús que em deixava prop de la Plaça de Sant Domènec de la capital del Bages.
No trobava cap al·licient a la ciutat boirosa. A l´hivern el fred se’m ficava als ossos. Recorria els carrers, mirava aparadors o em deixava caure en una granja per prendre una tassa de llet i escalfar-me.
Tenia només dotze anys i no sabia descobrir cap meravella a la ciutat on St. Ignasi de Loyola va escriure els Exercicis Espirituals.
Amb els anys la ciutat se m’anava fent més familiar, més íntima,més entranyable. M’havia proposat descobrir-la i cada dia buscava una plaça, una església, un monument. I així vaig conèixer la Manresa de la ruta ignasiana, de la gran Seu gòtica que fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que projectà també la Basílica de Sta. Maria del Mar de Barcelona, la Cova de st. Ignasi, el pou al carrer de Sobreroca on el sant va fer un miracle, el colossal edifici neoclàssic, casa d’exercicis espirituals i on s’acullen els peregrins que arriben arreu del món.
El majestuós Passeig de Pere III amb el senyorial casino i el Teatre Kursaal m’embadalien i allí vaig assaborir bones pel·lícules i obres de teatre.
La ciutat poc a poc penetrava dintre meu o era jo la que m’endinsava dins d´ella i ens compenetràvem, ens enteníem, ens estimàvem.
Jo anava creixent i m’interessaven els grans magatzems Jorba. Un edifici senyorial al cor de la ciutat on hi havia de tot. Des de joieria , sastreria, llenceria i tota mena de teles tèxtils i on sovint i arrossegava a la mare perquè em comprès unes robes que em tenien el cor robat.
I m’encisaven aquelles botigues del Born, del carrer de Sant Miquel, del carrer Guimerà i el Passeig on les sabateries il·luminades mostraven, pel meus peus lleugers, un calçat que somniava.
Manresa és una ciutat industrial i comercial. El dilluns, dia de mercat, els tractants de bestiar vinguts de la comarca feien negocis i els carrers s’animaven. Els restaurants s’omplien i els cafès deixaven sortir una aroma exquisida.
Manresa quedava enrere de la meva vida i feia anys que no l’havia visitada. Cada estiu, per les vacances, pensava escapar-m’hi per recordar vells temps però passaven els dies i no trobava el moment.
Aquest estiu la meva filla va tenir un accident al Pedraforca i van portar-la a St. Joan de Déu de Manresa per ésser operada de la tíbia i el peroné. Vaig passar una nit al seu costat asseguda en una cadira. Tancava els ulls i veia la Manresa de la meva adolescència, revivia el meu recorregut per la ciutat, demanava a la Mare de Déu de l’Alba que es guarís, volia divisar el Cardener i enyorava a aquella adolescent que amb la carpeta de música sota el braç s’encaminava al Conservatori desprès d’haver recorregut una ciutat que al principi em semblava boirosa i trista i amb el pas del temps m’havia cautivat.
