El senyor Ministre portaveu ha denunciat aquest divendres “la deleznable utilización de niños en los actos propagandisticos de los grupos secesionistas”.
Tot just el passat dimecres, la meva filla de 16 anys m’havia enviat un missatge cap al migdia, demanant permís per assistir a la manifestació convocada, en horari escolar, per un sindicat d’estudiants a la Plaça Universitat. Vaig dubtar en la resposta, contestant que al vespre, a l’hora de sopar, conjuntament amb la meva dona, en parlariem. Aquella mateixa tarda l’Estat advertia i amenaçava pares i mestres de responsabilitats si els alumnes assistien a aquella convocatòria. Al vespre vàrem dir-li que era ben lliure d’anar-hi, no només com un dret sinó que també quasi com una obligació.
I és que jo preguntaria al senyor Ministre d’Educació i Cultura, amb quins valors creu que els pares i mestres hem d’educar els nostres fills? Quan els hi parlem d’ètica, no els hem de parlar del bé comú i de la veritat? quan els hi parlem de la comunitat i la convivència, no ho hem de fer de democràcia? Quan els hi parlem del nostre país, la seva llengua, cultura, història i institucions no ho hem de fer de Catalunya? Quan els hi parlem de política, no ho hem de fer del pluralisme i del respecte a totes les idees? O és que no els hi podem parlar de la necessitat de comprometre’s amb el seu país i la seva gent? I quan els hi parlem de dret, no ho hem de fer, per sobre de tot, de Justícia?
Perquè si una cosa tenen clara els adolescents és la idea de justícia. Justícia que ha d’inspirar tota política. Justícia que ha d’expressar el Dret. Ells es mouen per causes justes i ens miren, mesuren i valoren per la justícia de les causes que defensem. De veritat creu el senyor Ministre que la resposta a donar era: no filla meva, no hi pots anar perquè ho prohibeix la Constitució?
Potser el senyor Ministre pretén que eduquem als nostres fills en el patriotisme constitucional, quan els volem educar en la llibertat i la responsabilitat. Pretén que els fem entendre que precisament és una llei que hauria de garantir els seus drets fonamentals, individuals i col·lectius, la que justament els impedeix a ells, i als seus pares, exercir-los? Creu que en seriem dignes, si els eduquéssim en la por, la mentida i la submissió? Si els prohibíssim sortir al carrer a defensar el nostre, i el seu, futur?
No ens cal condicionar ni abduir el pensament dels nostres fills, amb prou capacitat crítica, perquè s’adonin del que està passant, prenguin partit i es mobilitzin, sempre cívicament i en pau. No cal dir-los res. Amb que escoltin al portaveu del Govern n’hi ha prou. Només sentint les rodes de premsa del senyor Ministre, plenes de cinisme, arrogància, supèrbia, condescendència, menyspreu i falsedats saben de quin costat està la justícia.
I la veritat. Perquè seria capaç el senyor Ministre de mirar als ulls dels seus fills i dir-lis que Espanya és una realitat virtual, que els espanyols no existeixen, que això de voler un estat propi independent és una dèria de quatre sediciosos violents i que els seus governants són uns delinqüents?
Senyor Ministre, em sap greu, a aquest pas, quan els meus fills siguin grans ja no els caldrà defensar la independència; i vostè, afortunadament, ja no ho podrà evitar.
