Refets de l’eliminació
Encabat del partit passejava Travessera avall amb un que en sap un niu, de futbol i d’altres coses d’empreses grosses, la nit era plàcida després del xafeguet, els carrer mullats i com alleugerit, alliberat, del tràfec que acabava de suportar, s’oferia flonjo i convidava al pas lent i la conversa sincopada i una mica atzarosa: el Barça, el País (si parles seriosament del Barça, necessàriament acabes parlant del País), les dones i el matrimoni (ídem), la llei de la oferta i la demanda i la crisi i els estats comptables d’una empresa que… la cordialitat de la conversa, el bon temps, l’alleugeriment que a l’esperit dona una bona victòria del Barça, tot legat o potser alguna cosa que ara no tinc present ens va portar a fer i desfer un tros de Travessera a l’estil de Pla i Borralleras, però en aquest cas amb l’excusa dels vehicles en lloc dels domicilis. Guardiola també va ser motiu de conversa, naturalment. Sostenia el meu amic que el motiu de la victòria d’aquesta nit ha estat el punt d’honor del mister, que com que públicament es va autoinculpar de l’eliminació de la Copa ara havia alineat el mateix equip que al darrer partit contra el Sevilla, una manera de forçar-se i forçar-los a reescriure la història. L’argument és tan bonic com un gol de Messi, el 100 o el 101 que son els que ahir ens va regalar, que el vaig donar per bo sense buscar el si però del porter (l’única diferencia, de fet). Al cotxe de tornada me n’adonava que no, que si aquesta era la intenció hagués repetit l’alineació del partit d’anada de l’eliminatòria de Copa, i que deu ser massa sovint que cerquem segones i terceres derivades en els gestos i els dirs i els fers d’en Pep, i que potser tot és més senzill… i ja no parlo de alineacions d’equips, sinó d’aquesta parrala de la seva renovació, que continuo pensant que ens vol plegar, Déu (que en el fons és del Barça)no ho permeti. Si els ve de gust un dia m’hi esplaio una mica més, en aquest mal auguri que em volta, així servís de conjuri…
Pel demés, l’argument del meu savi amic encaixava en tot perquè el partit es va assemblar força al de l’altre dia a l’estadi de Nervión, excepte el seu gol en pròpia porta que va obrir la llauna i la meravella de passada de Xavi que Pedrito va interpretar fins el virtuosisme, i els dos prodigis ja comentats de Messi: una primera part aspra i costeruda, treballosa de rascar contra la mateixa muralla que ens van plantejar a ca seu, i un replà agradós a la segona, verd i amable ja gairebé coronat el cim, quan la necessitat de no forçar la sort de Palop els va obligar a estirar-se i provar de jugar una mica a futbol… i aparegué Abidal, aquesta temporada amb un crescendo prodigiós, jugant com mai en una sintonia perfecte amb Iniesta (al mig o a la dreta, que bé que juga aquest noi), i Alves incansable i insaciable: el secret d’un bon parti reposa en uns laterals llestos i ràpids que s’entenguin amb volants treballadors.
Tot rutlla, i anem amb marxes llargues a una velocitat de creuer que per al comú dels mortals seria la de forçar les màquines, i només aquestes bromes baixes, aquestes boires pixaneres de la renovació de l’entrenador ens fan témer una relliscada… deu ser que mai no podem estar tranquils del tot, deu ser aquesta dèria patidora culé, que et fa passejar-te pensarós per la Travessera a les dues de la matinada, quan potser al Tirsa com a d’altres temples del saber la celebració (campions d’hivern, aquells que van de blanc a cinc punts, els pericos punxats…el cap de setmana perfecte) es troba al seu punt àlgid.
