En la visita a l’esplèndida exposició amb què cada any, i des del 1943, ens obsequia l’Associació de Pessebristes de Vilanova i la Geltrú, he gaudit molt fotografiant en panoràmica o en detall, els diorames que més em criden l’atenció, ja sigui per la rica i minuciosa elaboració artesanal, ja sigui per la seva bellesa estètica, o ja sigui per la significació transcendent d’algunes de les escenes del pessebre.
En la imatge que il·lustra aquest article es veu el detall d’una escena significativa: un àngel assenyala al lluny la Meravella que en la Nit de Nadal els espera als pastors atents a l’explicació del missatger que proclama un esdevenidor esperançat a gent humil entre els humils. Malgrat els apocalipsis, que en aquell temps també n’hi havia, l’esperança és un fonament per tirar endavant la vida que en el relat bíblic és manifestada pel Nen. L’Infant, i tots els infants amb ell, són l’encarnació de la nostra esperança en el futur que volem millor per a tots ells.
Mentre fotografio i contemplo l’escena de l’àngel i els pastors, recordo una entrevista escoltada fa pocs a la ràdio. El periodista preguntava a uns joves com veien el seu futur. La pregunta tenia el seu què, ja que tant en privat com en públic el discurs ambient és que tot està cap per avall, i motius ben sòlids de base hi ha perquè es doni aquest desànim. I encara una cosa cridava l’atenció: la manca d’un discurs personal de la situació, així com la manca d’una expressió clara a l’hora d’explicar el malestar. En la confusió es detectava que més enllà de la queixa, sens dubte justificada, no hi havia l’explicació d’un propòsit de vida, justament el que fa anar endavant la vida.
De fet no venim a la vida a ‘ser feliços’ sinó a ser-ho encarant els desafiaments que hi són sempre. Per aquest motiu, el propòsit de vida és com la biga mestra que ens aguanta i impulsa; per aquest motiu el propòsit, que invoca l’acció, es nodreix de l’esperança, l’energia per posar en marxa el propòsit. És clar que hi ha situacions en què l’energia s’esgota per la tragèdia i pel dolor de viure que a vegades és insuportable, però tot i així encara cal apel·lar a l’esperança que engega un propòsit per viure. Ho va veure amb intel·ligència espiritual el psiquiatra vienès Viktor Frankl, fet presoner a Auschwitz, quan amarat de compassió i d’esperança en el futur tot i la negror que l’envoltava, s’acostava als presoners que eren a punt de caure en l’apatia que se’ls enduia d’un dia per l’altre a la tomba i a cau d’orella els deia: «Qui t’espera?» «Quina feina t’ha quedat per fer?» «Què li diries al teu fill per poder sobreviure a tot això?» No els podia oferir pa ni llibertat, però el bon metge els oferia una cosa bàsica: trobar una raó per veure el dia de demà. Diguem-li també un sentit o un propòsit que va més enllà del material de la vida. En el diorama, aquest propòsit és representat per l’àngel que anuncia als contempladors de la imatge, ja siguem creients, ateus o indiferents, una raó de vida que encamini el futur. Sempre hi és, però cal trobar aquesta raó mirant endins, al cor de cadascú.
