Cap al tard de la vida, quan ja se n’és a la recta final, sigui aquesta més curta o més llarga i el cap segueix despert, hom no pot evitar de barrinar molt sobre el món que ens envolta i sobre l’espècie que l’habita, l’homo sapiens, que massa sovint en tots els temps ha fet dubtar que mereixés aquest qualificariu. Aquests darrers dies n’he tingut, per exemple, dos motius ben diferents l’un de l’altre.
Sempre he tingut presents les paraules que el gran Cervantes va posar en boca del seu Sancho Panza: “Senyor, tots som com Déu ens ha fet, i sovint molt pitjor”. I penso que bé que encaixen amb tants personatges que ocupen permanentment les portades dels diaris. Una antiga expressió diu “noblesa obliga”. N’hi hauria d’haver també una que digués “diners obliguen”. Hi ha gent rica que ha tingut aquest sentit de responsabilitat i que ha dedicat una part de la seva fortuna a millorar les condicions de vida dels seus treballadors, a crear fundacions culturals, científiques o d’altre tipus. I hi ha, naturalment, l’altra cara de la medalla. I ara mateix un exemplar d’aquesta cara fosca és aquest home que diuen que és el més ric del món, Elon Musk.
Aquest home, posat per Trump, un altre galdós exemplar d’homo sapiens, en un “Departament d’eficiència governamental”, pel que ningú l’ha elegit, s’atribueix poders per prendre decisions, que perjudiquen greument tant el bon nom dels Estats Units on encara en tenien, com el futur de la que fins ara ha estat la primera poténcia mundial en molts aspectes. Suprimint una gran part de les subvencions a la investigació científica ha engegat un èxode de científics nord-americans cap a altres països on puguin seguir preparant un futur tecnològic que sovint ara ni podem imaginar. I suprimint bàrbarament l’agència USAID d’ajuda (sobretot sanitària) als països del tercer món, provocarà (segons tots els comentaris que he pogut llegir) una catàstrofe amb una quantitat de morts horrorosa. Que ara, quan escric aquestes línies, es parli d’una sortida prematura de Musk del seu lloc actual, pot indicar que fins i tot pels trumpistes n’ha fet un gra massa.
L’altre motiu per pensar-hi i doldre-se’n molt, és més greu perquè no es limita a una sola persona sinó a moltes. Acaba de publicar-se l’informe anual del govern federal alemany, sobre la quantitat d’actes de violència registrats durant el 2024. Aquesta quantitat ha baixat una mica respecte a la del 2023, però quan s’entra en els detalls n’hi ha un que em sembla esgarrifós. La quantitat d’actes de violència fets per infants de menys de 15 anys ha augmentat en un 11 %. I per la televisió se n’han vist un parell, perquè sempre hi ha qui enlloc d’intentar parar-ho es limita a filmar-ho ara que és tot tan senzill amb el mòbil a la butxaca. L’espectacle d’uns escolars rebotant per terra un dels seus condeixebles i donant-li puntades de peu, esgarrifa tant com entristeix pel que sembla que té de fet sovintejat. No sé com és la situació a Catalunya en aquest aspecte, però no m’estranyaria que no fos gaire diferent. Ambients familiars de baix nivell educatiu i agreujats potser per l’atur, per la manca de perspectives o per un simple “o ets fort o no ets res”, porten aquests fruits enverinats. I un sistema escolar, que pel que he llegit sovint, té moltes deficiències, acaba d’arrodonir-ho. Amb mestres (suposo mal pagats) que tenen la directiva de no exigir massa de les “pobretes” criatures, és difícil de contrapesar circumstàncies familiars adverses que porten als infants primer a apallissar a qui vulguin i més tard a un futur fatalment delictiu.
I si la societat (pel que fa a casa nostra, del govern, amb el que tenim, ja no en parlo) no reacciona i no dona gran prioritat a la formació de les generacions vinents el futur no serà cap jardí de roses.
