Pel que fa al sentit del sofriment tenim la última paraula en sofriment de Crist Mort i Ressuscitat. Un camí que converteix la vida de sofriment en una Vida transformada, totalment i definitivament feliç, que comença per les benaurances evangèliques, les quals no es poden entendre sense considerar tot el conjunt evangèlic. Potser la nostra ceguesa o sordesa és la causa més gran d’alguns sofriments. Benet XVI en l’Encíclica “Spe Salvi” ens diu: “la pregunta cabdal és la de si es raonable buscar algun sentit al sofriment vital, mitjançant la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit”.
Un magnífic exemple de com una persona pot enlairar el sofriment causat per la mort d’una persona estimada la tenim en els llibres de l’escriptor anglès C.S. Lewis “Un dol observat” i “El problema del dolor”, El primer es transcriu en la pel·lícula “Terra de penombres”, “Shadowlands” de R. Attenborough, 1993.
El sofriment ens pot enfortir humanament i sobrenaturalment parlant. El fet de patir -tota relació amb el sofriment físic o moral- no s’ha de veure, doncs, només negativament perquè ens pot encaminar a compartir millor la nostra feblesa amb la dels altres, ja que compadir -o compadir-se del proïsme necessitat de consol- és “compartir penes” o “fer costat” amb el més necessitat d’estima. Per aquesta raó el sofriment, viscut plenament així, en una mútua complementarietat, fa que sigui més intensa, més pròxima, més empàtica la nostra relació amb el proïsme.
L’escriptor català Rusiñol -si pot estar d’acord o no- parlant del dolor deia una vegada: “Quan l’home ha sofert tots els esplèndids mostraris de dolors de què està guarnida la terra; quan n’ha trepitjada moltes de les espines de la bardissa del món, quan ha estat prou trepitjat el seu cos i el seu cor, ja no protesta, el pobre home ! ja s’hi ha avesat, ja els nervis se li han ensopit, ja ho sap el pa que s’hi dóna, al món, i calla…i pren paciència, que fins el queixar-se cansa…També s’apaga l’entusiasme, i quan ja es parla del dolor com un eco, és que la joventut va fugint; i quan ja comença allunyar-se és que neix vora dels llavis aquell plec de la ironia més fred que les mateixes llàgrimes. Sí…,quan vegis un home trist, per anys que tingui és que és jove quan el vegis que somriu amb certa pena, és que encara té ideals; quan calla i es resigna ja li pots preparar la tomba”.
Com veiem el nostre gran pintor i escriptor era una mica pessimista. Experiència pròpia pel que fa als seus sofriments ?
Continuarà…
