No fa gaire que un dels amics de Sobirania i Justícia em va passar un text de Salvador Cardús: “Pronòstic a sis mesos vista”. És un pronòstic arriscat, i que molta, però molta gent creurà utòpic. En aquest escrit en Cardús vaticinava un possible gir de l’opinió pública espanyola fins a la tardor, a favor d’admetre la separació de Catalunya de l’estat espanyol, i afegeix que, en gran manera, aquest gir dependrà de nosaltres mateixos.
Tothom sap que en Cardús és un dels caps més clars, un dels intel·lectuals més brillants del nostre país. Ni escriu ni diu mai res a la babalà i no crec que ningú pugui titllar-lo ni d’arrauxat ni de ser fàcil víctima d’il·usions ingènues. Per aixó crec que aquest text no sols s’ha de tenir molt en compte, sinó que des de la banda catalana caldria fer tot el possible per tal que aquesta predicció s’acomplís.
En Cardús és clar i diàfan a l’hora de definir la premisa essencial per a arribar-hi: cal deixar de plantejar la independència catalana com un afront a Espanya; cal abandonar d’una vegada (i això és possible, però costarà molt) la retòrica antiespanyolista com a principal raó de ser de l’independentisme. Aquesta retòrica, diu Cardús, a) fereix aquells catalans que no donaran suport a res que vagi contra els seus vincles espanyols, i b) fereix l’orgull espanyol “i no ajuda a la comprensió d’un procés que s’hauria d’entendre més com la construcció d’un pont entre iguals”. I acaba dient: “només aconseguirem que l’opinió pública espanyola accepti la nostra causa si entén que no és una causa en contra seva”. Jo encara hi afegiria: i c) ens costa simpaties a l’estranger, que prou falta ens fan.
Certament es repeteix molt sovint, i aixó ja va pel bon camí, que una Catalunya independent voldrà viure en pau i concòrdia amb tots els seus veïns, inclosa Espanya. Però aquest sol enunciat queda, crec, com a una figura retòrica en la que ningú no s’atura gaire, si no ho precisem molt en el sentit que persegueix en Cardús. La pregunta que cal fer-se, doncs, és: què es pot fer concretament, de manera rabiosament pràctica (o si voleu, fredament pràctica) per a aconseguir la dificl girada del vaixell sobiranista cap a una argumentació més positiva, més encarada cap a un futur fructífer per als dos pobles que no pas cap als greuges del passat i del present?
L’única manera, crec jo, és aconseguir un consens entre totes les organitzacions sobiranistes de la societat civil (allò que el Punt-Avui va anomenar fa poc “la galàxia sobiranista”) per tal d’actuar conjuntament en la direcció indicada. Podríem dir-ne una “iniciativa transversal”, nom que aclareix que no es tracta de fer cap nou grup, sinó que una bona part de les activitats de les organitzacions que hi participin (ANC, Òmnium, SiJ i tutti quanti, tantes com es pugui) s’hauria de dedicar a la banda catalana, l’estat d’ànim que indica en Cardús. Fins i tot si admetem que les nafres que ha deixat el centralisme espanyol a l’ànima catalana no sigui pas guaribles a curt termini, seria un gran pas endavant que la “Galàxia sobiranista” adoptés per a les seves organitzacions el discurs argumentatiu que propugna el nostre excel·lent polítòleg.
Aquesta feina crec que podria ser tant més efectiva i podria incidir en tanta més gent, com més concisa sigui l’argumentació que s’adopti. No s’hauria d’anar més enllà d’una mena de decàleg clar i entenedor, i que no es presti a interpretacions vagaroses. En les discusions que aquest decàleg originés, ja hi hauria prou marge per ampliar o concretar conceptes. Redactar aquesta mena de decàleg (tingui 10 punts, o 6, o 12, és igual) hauria de ser una feina consensuada de les entitats que hi participin. Aquí, i només a tall de suggerència (sense cap pretensió d’exhaustivitat ni que s’hagi de redactar res com jo ho faig) esbossaré un parell dels punts possibles.
1. El sobiranisme català rebutja decididament l’odi com a eina per a aconseguir cap de les seves finalitats. El poble català no odia el poble espanyol. Si així fos, no seria possible la diària convivència dels catalans d’orígen autòcton i els d’orígen espanyol, que, a pesar de totes les incitacions per tal d’enverinar-la, funciona sense problemes. Que a les dues bandes hi hagin petits grups extrems i irreconciliables és, per desgrácia, un dels efectes inevitables de situacions d’aquestes característiques, però no és l’actitud de la immensa majoria de la població de Catalunya, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli.
2. El sobiranisme catalá no propugna la independència catalana per causes de rancúnia contra el poble espanyol, ni considera de cap manera que els catalans siguin superiors a ningú, com algunes males llengües insinuen sovint. La independència es propugna perquè:
a) Catalunya no ha deixat de ser mai un poble diferent d’Espanya. Ni millor, ni pitjor. Simplement diferent.
b) Catalunya ha perdut completament l’esperança de que la seva personalitat diferenciada arribi a ser mai compresa, ni acceptada, ni respectada pels governs espanyols siguin del color que siguin.
c) Des de cercles interessats espanyols (polítics o econòmics) s’ha inculcat al poble la idea tergiversada d’una Espanya unitarista que no tenia res a veure amb l’estructura real dels pobles de l’estat, i que ara que els arguments de força ja no són aplicables com abans, demostra la falsedat del seu plantejament, però dificulta al poble senzill la comprensió de la realitat actual.
3. El sobiranisme català propugna la independència catalana, com a única possibilitat real de la supervivència de Catalunya, amb pròpia personalitat, tal com la volen els catalans, i d’agafar a les pròpies mans el desenvolupament i la prosperitat del país que els governs espanyols en posat en greu perill. Això és un fet sobre el qual els catalans ja no admetran cap mena de discussió. No s’ho poden permetre. Això, però, no vol dir de cap manera que es desitgi un esfondrament o una ruïna d’Espanya. Un egoïsta “por ahi te pudras” no correspon de cap manera ni a les tradicions ni a la mentalitat catalanes. Ben al contrari, una Catalunya independent hauria de fer tot allò que fos al seu abast per ajudar Espanya (sempre que aquesta li permetés) a adaptar-se a la nova situació, i a aprofitar tots els immensos recursos que també tindria Espanya sense Catalunya.
4. El sobiranisme català no veu la independència com un instrument d’enemistat i de confrontació entre els dos pobles, sinó com la possibilitat millor d’alliberar-los tots dos d’una situació que és pels dos sumament negativa i d’arribar a un nou estat de coses on sigui possible de començar una relació positiva entre ells, en la que tant es puguin ajudar on calgui, com fer front comú contra els desafiaments que sorgeixen dels problemes de l’evolució econòmica i política de l’UE.
No dubto que es poden afegir encara alguns punts i que tot plegat es pugui expressar millor del que jo ho faig. Però crec que una iniciativa transversal d’aquest caire seria la millor manera d’aconseguir que el pronòstic d’en Cardús tingués possibilitats de realitzar-se.
Seria bo que comencéssim tots a parlar més d’un futur millor pels dos pobles, de com podem imaginar-nos-el. I si encara hem de parlar de greuges passats i presents fem’ho serenament, sense ofendre a aquells que no hi tinguin cap culpa.
