Ara que la moda és el gintònic, i arran d’aquesta moda tot ha quedat inundat de floritura barata, cal reivindicar el gintònic i demanar-lo encara més. Les coses bones i dignes només es mantenen bones i dignes si continuem fent-les iguals i no les canviem ni les traïm a la primera de canvi. Diuen que tothom demana gintònic i que el nivell del combinat ha quedat desprestigiat i brut; diuen que ja no té cap sentit demanar gintònic perquè el nivell és baix i el populisme l’ha ensorrat i per tant cal canviar de beguda. No és cert. Cal mantenir-se fidel al gintònic, al gintònic més original, més net i més pur com un símbol, una bandera, un estendard que n’enalteixi la seva categoria. Canviar per canviar és una manera molt poc sofisticada d’anar per la vida i aquells que varien perquè sí sempre acaben decebent-se. I amb raó.
El gintònic ha estat trepitjat i insultat fins les últimes conseqüències i em costaria molt trobar un bar o no hi puguis afegir el que tu vulguis, les fruites i les verdures que desitgis i les tòniques i les ginebres que no paren de créixer. Contra tot aquest ventall de productes i tècniques sense sentit, contra tota aquesta invenció destinada a la venta massiva sense sentit ni raó, un gintònic com Déu mana, net, simple, despullat de pompositat i cursileria, brillant de tanta naturalitat, de tantes poques coses a afegir-hi.
Sovint em toca insistir en la ginebra que vull, en les fruites que no vull, en tot allò que he de negociar amb el barman perquè el gintònic no acabi fet un pobre pallasso, de tots colors, i amb un nas ben gros i vermell. Sovint em toca insistir en que no hi vull res més que el que li demano i que la copa la pot deixar a la prestatgeria i que no m’ensenyi marques noves de tònica ni inventi barreges estranyes amb aranja i altres fruites que ningú coneixia abans de posar-les en una copa gegant amb begudes infernals. Sovint em toca ser la diana de tots els personatges que, darrere i davant de la barra, a un costat i l’altre, m’assenyalen com si fos vingut d’un altre planeta, per demanar un gintònic amb got, amb gel i una pela de llimona com a únic acompanyament, a més de la tònica i la ginebra, esclar. Sovint em sento incòmode i de vegades he estat temptat de rendir-me, de tant cansament, i deixar que em posin allò que vulguin tots els homes del local; sovint m’he sentit aïllat, jo i la resta, jo i els meus gustos normals contra un munt de teories estranyes i desconegudes que ni tan sols els que les prediquen coneixen ni en tenen fonaments; sovint m’he sentit derrotat, tip, abatut, davant d’un munt de fruites i espècies inundant la barra i oferint-se-me com la poma d’Eva. Però finalment forço un impuls de voluntat i penso que avui tampoc deixaré endur-me pel gust suat de la moda, de les coses que es fan sense cap lògica, com el ramat que marxa rambla avall cap a l’escorxador.
Només ens queda la nostra defensa. El nostre orgull i les ganes de no morir encara. Tornar una nit més al bar i per sobre del somriure maligne del cambrer, pronunciar les paraules exactes del teu gintònic normal, de les persones normals. No hem de canviar de beguda perquè s’hagi convertit en una riota, hem de dignificar-la encara més. Hem de defensar-la i utilitzar cada argument que, nosaltres sí, coneixem, per continuar bevent com Déu mana. Et diran que és qüestió de gustos, que tothom pot triar la seva beguda, però aquesta propaganda és la mateixa que ha portat a fer creure que tots els cuiners eren Ferran Adrià i les conseqüències nefastes d’aquest error de principis.
Hem de deixar fer la feina a les persones que la saben fer de debò i aprendre a triar segons la intel·ligència i no el furor de la moda, gairebé sempre equivocada. Cal mantenir-se dempeus al gintònic, tornar-lo a demanar i dignificar el que un dia va ser.
