Fa centenars d’anys, un grup d’artesans va fabricar un mirall amb la suposada capacitat de revelar el futur. Tanmateix, alguna cosa en la seva creació va sortir malament. El mirall no mostrava allò que havia de venir, sinó el pitjor error comès en el passat de qui s’hi reflectís. I no només això ,també revelava com hauria estat la seva vida si hagués pres la decisió correcta.
Molts van viatjar des de terres llunyanes per mirar-se al mirall. Al principi en sortien en silenci, pàl·lids, amb la mirada perduda. Poc temps després, la majoria embogia. La impotència de saber que el destí ja havia estat torçat, de veure una vida millor impossible de recuperar, els consumia lentament.
Temorós del seu poder, el propietari i senyor del lloc va ordenar enterrar-lo sota terra, embolicat amb teles i segellat lluny de la mirada humana. Així, el mirall va caure en l’oblit.
Van passar els segles. L’ambició i la curiositat van portar molts a buscar tresors ocults arreu del món, relíquies de civilitzacions antigues. Un dia, entre ruïnes i pols, el mirall va ser desenterrat. El seu descobridor va retirar la tela que l’havia cobert durant tants anys. En l’instant en què va veure el seu reflex, el seu error més gran es va manifestar davant seu amb una claredat insuportable. Va fer un pas enrere i va girar el cap, incapaç de continuar mirant. Sense dir paraula, el va tornar a cobrir.
Van passar els segles. L’ambició i la curiositat van portar molts a buscar tresors ocults arreu del món, relíquies de civilitzacions antigues. Un dia, entre ruïnes i pols, el mirall va ser desenterrat. El seu descobridor va retirar la tela que l’havia cobert durant tants anys. En l’instant en què va veure el seu reflex, el seu error més gran es va manifestar davant seu amb una claredat insuportable. Va fer un pas enrere i va girar el cap, incapaç de continuar mirant. Sense dir paraula, el va tornar a cobrir.
El mirall va ser traslladat al Museu Nacional. Aviat, mandataris d’arreu del món van començar a sol·licitar audiències privades amb la relíquia. Volien saber quin havia estat el seu error. El mirall els va mostrar guerres mal gestionades, països engrandits a costa d’altres, pobles dèbils sotmesos, boscos arrasats, vides sacrificades en nom del poder i la riquesa.
Però, a diferència dels antics, aquests homes no van embogir. No van sentir remordiment. Potser perquè allò que el mirall els mostrava no era una equivocació, sinó decisions preses de manera conscient, amb ple coneixement del mal que causarien al món i a les persones. No veien errors, veien victòries alternatives.
Així que van continuar visitant el mirall, una vegada i una altra, regodejant-se en una satisfacció fosca. Observaven el sofriment, el col·lapse, el món a la vora de l’abisme… i somreien.
El mirall, enterrat un cop per ser massa cruel, ara romania exposat. No perquè hagués deixat de ser perillós, sinó perquè aquells que s’hi miraven ja no temien allò que el mirall els retornava.
