El caire del partit era com per a començar tremolant: de poc que els en fem un en pocs minuts, de poc que els en regalem un a porta buida al ap de dos minuts, i vinga anades i vingudes, que és el que menys ens convé, per bé que quedi molt vistós. Retornats al 4-3-3 clàssic, sense més a destacar que Bojan estava en punta en el lloc d’Ibra, i potser que Keita d’interior ho fa molt bonic. I Messi, és clar. Retrobat amb el gol, i amb el gol oportú, a passada en profunditat de Xavi, que avui se n’ha fet un tip de donar i repartir, l’ha transformat amb un control orientat precisíssim i una canonada que amb la mica que l’ha desviat el defensa s’ha tornat en imparable i ens ha retornat al camí del recte accés al campionat de lliga.
Que si, que el Mestalla és dels camps durs, que estava imbatut en tota la segona volta, que potser son una banda, però en tot cas una banda ben organitzada, però l’escull avui no eren els de la Vila Reial, amb tots els respectes (i més que respectes al meu homònim targarí, incombustible ell també), anit l’escull era demostrar orgull, fortalesa mental, que la terrabastada de l’eliminació de la Champions, fa poc més de 3 dies, no afecta a la mentalitat guanyadora i que mantenim els objectius: gana de Lliga, ara que la Champions ja és història.
El gol de Xavi, de falta directe, el de Bojan, de jugada individual pròpia de tot un veterà, sentenciaven el partit abans del xiulet de mitja part. On esperaven que ens entrebanquéssim, hem reblat el clau.
No podem demanar-ho tot, sortint d’on sortim, i amb aquest resultat no ha d’estranyar ningú que a la segona part estiguéssim una mica tèrbols i amb fatiga a les cames, i per això només l’hem empatat. Res que enterboleixi la fe en l’esforç d’aquests nanos, que passi el que passi ja han arrencat 90 punts d’aquesta lliga, i que cada dia assoleixen uns números que els fan més dignes de la nostra història, perquè l’estan escrivint amb la seva qualitat, la seva fortalesa i el seu compromís. Ser del Barça és el millor que hi ha.
